Es podria dir, sense gaire exageració, que el món viu de la mentida: i fa vint segles que vingué als homes Jesucrist, el Verb diví, que és la Veritat. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la... Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu¹².

Cal que siguem, en tots els ambients, missatgers d'aquella llum, d'aquella Veritat divina que salva.

L'error no només enfosqueix les intel·ligències, sinó que divideix les voluntats. Només quan els homes s'acostumin a dir i sentir la veritat, hi haurà comprensió i concòrdia. A això anem: a treballar per la Veritat sobrenatural de la fe, servint també lleialment totes les parcials veritats humanes; a omplir de caritat i de llum tots els camins de la terra: amb constància, amb competència, sense desmais ni omissions, aprofitant totes les oportunitats i tots els mitjans lícits per donar la doctrina de Jesucrist, precisament en l'exercici de la professió de cada un.

Si això val per a tots –el nostre apostolat es redueix a una catequesi–, val –amb més raó encara– per als que es dediquen a l'ensenyament: per això és gran i bonica la tasca docent, si saben exercitar-la amb la preparació científica oportuna i amb un esperit apostòlic vibrant, perquè l'estudi s'ordena a la ciència, i la ciència sense caritat s’infla, per la qual cosa produeix dissensions. Entre els superbs –està escrit– sempre hi ha disputes. Però la ciència acompanyada de caritat edifica i engendra la concòrdia¹³.