Amb aquesta ceguesa o amb aquesta comoditat no poden comprendre que la llibertat —la llibertat personal— sigui el punt principalíssim de l’esperit de l’Obra de Déu; no poden comprendre que la major part de les vegades utilitzem el jo, fent-nos responsables dels nostres actes, i que rares vegades puguem dir nosaltres, perquè els altres germans nostres —els altres socis de l’Obra, diré millor— no tenen l’obligació de seguir el criteri determinat que tingui un membre de l’Opus Dei, en les coses temporals, ni en les teològiques que l’Església deixi a discussió dels homes. Consola llegir en el Sant Evangeli aquell neque enim fratres eius credebant in eum, ni els seus germans no creien en ell.

Hi ha altres persones que, volent-nos fer pesar l’experiència dels seus anys vells, ens miren amb prejudici. Jo, en canvi, penso —i vosaltres amb mi— que el que és vell i el que és nou poden estar plens de vitalitat: el nen, el jove, l’home que ha entrat en la maduresa o en la vellesa, poden estar sans, igualment sans, de cos i d’ànima. I l’edat els porta a donar-nos consells —que no demanem— amb el prejudici i la prudència del que és vell, quan el que necessitem són oracions, comprensió i afecte.