No van faltar des d’aleshores, al llarg dels segles, ànimes que han buscat seguir de prop l’exemple de Jesucrist: però, progressivament, van anar concentrant el seu esforç per viure —en l’exercici públicament professat— tres consells, que s’han fet tradicionals: la pobresa, la castedat i l’obediència, que van quedar tipificats així com a pilars ascètics d’un cert estat de vida, diferent del dels simples fidels.

D’aquesta manera es va delinear la condició pròpia de l’estat religiós que, en les seves diverses formes evolutives històriques, ha requerit sempre —com a element substancial— una separació més o menys completa del món, de les tasques i de les activitats seculars.

Per a les ànimes que reben de Déu aquesta vocació, les ocupacions i els treballs temporals del simple cristià constitueixen un impediment, que s’ha d’abandonar —com a condició sine qua non—, per buscar la santificació mateixa —vivint la vida de perfecció evangèlica— i promoure la salvació dels altres des de fora del món, amb l’oració, la penitència i les obres d’apostolat compatibles amb aquest estat de vida.