L’Obra té un fi exclusivament sobrenatural; per això, és part del seu esperit la llibertat personal de cadascun dels seus membres; i, per això també, no excloem ningú del nostre treball, no excloem cap ànima que vulgui venir a compartir els nostres afanys, encara que no tingui la nostra fe.

No hi ha, ho sabeu bé, cap absolutisme possible dins de la nostra família espiritual; es van prenent totes les precaucions per evitar aquest mal, de manera que el govern sigui col·legial. Tanmateix, dins de l’Opus Dei, en les coses fonamentals no hi haurà cap disgregació viable, no hi haurà opinions; estem consummati in unum: tenim un breu denominador comú, que és la doctrina de l’Església i, dins d’aquesta, l’esperit característic de l’Obra i la manera peculiar d’exercir l’apostolat al mig del carrer, buscant la santedat personal i la de tots els que ens envolten; i un numerador amplíssim, un mar sense vores, d’acord sempre amb la geografia i el temps, en el qual les diverses opinions són i seran constantment prova de bon esperit, manifestació patent que —en l’Opus Dei— no hi ha tirans ni esclaus.

El Senyor ens ha donat prou llum per comprendre una cosa, que està en la història dels homes: el que ha estat esclavitzat, generalment després es fa dèspota. Tanmateix, a l’Obra, hi ha un ordre, hi ha de ser; si no, el nostre Opus Dei no podria ser instrument per servir les ànimes, per servir l’Església, per ser fidel al Magisteri del Romà Pontífex.

Però aquest ordre, viscut amb una docilitat voluntària extremada i amb llibertat, és —crec que m’entendreu— una organització desorganitzada: per això, repeteixo de nou, en l’aspecte temporal i en el teològic que no és de fe, sí que les opinions són admeses i respectades, com una manifestació sana de bon esperit.