Tres característiques més té l’Obra: amb l’alegria, l’amor al treball i l’amor a la pobresa. A Déu li donarem el millor, al culte diví —que exercim, d’ordinari, en petits oratoris— consagrarem amb esforç una atenció, que faci impossible que li dediquem el sacrifici de Caín: quan un home regali a la dona estimada, com a mostra d’afecte, un sac de ciment i tres barres de ferro —us tinc dit—, farem nosaltres el mateix amb Nostre Senyor, que està al cel i als nostres Tabernacles.

La nostra pobresa, fills meus, no ha de ser clamorosa pobrissalla; la nostra pobresa està oculta per un somriure, per la neteja del cos i la neteja del vestit i, sobretot, per la neteja de l’ànima. No esperem —per tant— una lloança a la terra, però no oblidem les paraules de sant Mateu: Pater tuus, qui videt in abscondito, reddet tibi.

Per això hem de viure sempre el que és natural, en l’home, amb sentit sobrenatural. Per això podrem fer divines les coses de la terra. Per això, per a nosaltres no és un sacrifici acceptar la nostra vocació: no és sacrifici, perquè sabem que és una prova d’elecció i d’amor: redemi te, et vocavi te nomine tuo, meus es tu.