El Senyor vol que, sols, amb l’apostolat personal de cadascú, o units a altra gent —potser allunyada de Déu, o fins i tot no catòliques, ni cristianes—, planegeu i dugueu a terme al món tota classe d’iniciatives serenes i boniques, tan variades com la faç de la terra i com el sentir i el voler dels homes que l’habiten, que contribueixin al bé espiritual i material de la societat i es puguin convertir per a tothom en ocasió de trobada amb Crist, en ocasió de santedat.

En qualsevol cas, el gran mitjà del qual disposeu per fer una forma d’apostolat o una altra —cadascú pel seu compte, o unit amb altres ciutadans— és el vostre treball professional. Per això us he repetit tantes vegades que la vocació professional de cadascú de nosaltres és una part important de la vocació divina; per això també, l’apostolat que l’Obra fa al món serà sempre actual, modern, necessari: perquè mentre hi hagi homes sobre la terra, hi haurà homes i dones que treballin, que tinguin una professió o un ofici determinat—intel·lectual o manual—, que estaran cridats a santificar, i a servir-se de la seva labor per santificar-se i per portar els altres a tractar Déu amb senzillesa.

El vostre treball, el vostre apostolat —que haurà de ser necessàriament molt proselitista, com el dels primers cristians— atraurà persones amb ganes de treballar, amb fermesa, amb nervi, amb esperit robust, constants més que brillants, audaces, sinceres, amb amor a la llibertat i —per això— capaces de viure el nostre lliurament; capaces de ser, en la seva vida, en el seu treball, Opus Dei. I això, encara que no hagi passat mai per la seva ment —moltes vegades perquè viuen en la gentilitat— la possibilitat de ser feliços en amistat amb Déu, i de portar una vida de dedicació i de servei.