Qualsevol podrà ser de l’Obra, si Déu el crida; la seva vocació no ha de comportar cap canvi d’estat i, per tant, cap mudança exterior. Cadascú que quedarà al lloc que ocupa al món, amb el seu treball, amb la seva mentalitat, amb els seus deures d’estat, amb els seus compromisos professionals, amb les seves obligacions per a la col·lectivitat, i amb les seves relacions socials: perquè totes aquestes relacions són mitjans per a la seva labor apostòlica de cristià.

L’Obra de Déu li donarà el seu peculiar esperit sobrenatural —el seu asceticisme específic— i la formació doctrinal adequada, a fi que es pugui santificar i realitzar el seu Opus Dei precisament en i a través d’aquestes mateixes realitats humanes.

Però dins d’aquesta unitat necessària d’esperit i de formació, cada membre de l’Obra actua al món —en les seves activitats temporals, de caràcter professional, cultural, polític, social, etc.—amb plena llibertat i, per tant, amb responsabilitat personal: una responsabilitat completa i exclusiva, que cadascú assumeix, com a conseqüència lògica de la llibertat absoluta d’opinió i d’acció, dins dels límits de la fe i de la moral de Jesucrist.