El fet teològic i apostòlic de l’Obra és, doncs, tan peculiar, i tan divers del naixement d’una vocació religiosa i de la condició de vida que aquesta vocació porta implícita, que segurament ningú —que vulgui ser admès a l’Opus Dei— hauria pensat abans lliurar-se a Déu en l’estat religiós, ni marxar al seminari. Amb raó podem, per això, afirmar que no apartem ningú de cap d’aquests altres camins.

L’Obra no té, no ha de tenir, tot i que els volem per als altres, seminaris menors ni escoles apostòliques, en què les mares, plenes de bons desitjos —de desitjos sants—, porten els seus fills des de molt petits, per veure si, vivint en un mitjà especialment apte, pot calar en ells la vocació sacerdotal o la vocació religiosa.

Els que demanen l’admissió a l’Obra —com que ja tenen edat més que suficient—, ho fan amb un coneixement clar del lliurament personal que suposa la crida a l’Opus Dei, i de la missió apostòlica peculiar que han de dur a terme.

Sol·liciten ser-hi admesos, després de madurar les coses a poc a poc i lliurement; prenen la decisió en consciència, amb capacitat responsable i amb coneixement de la seva llibertat per decidir-se o no, després de comprendre els deures que adquireixen en acceptar la crida específica de Déu a la seva Obra.