Amb especial cura procedim així, quan es tracta de vocacions a l’estat religiós. Des del primer moment de la fundació de l’Opus Dei, he vist l’Obra com una institució en la qual els membres no poden ser religiosos, ni viure ad instar religiosorum —a la manera dels religiosos—, ni ser equiparats als religiosos de cap manera.

I això, no per falta d’afecte als religiosos, que estimo i venero amb totes les meves forces; tant, fills meus, que puc repetir amb absoluta sinceritat, referint-me a aquestes ànimes, les mateixes paraules de sant Pau als fidels de Filips: testis enim mihi est Deus, quomodo cupiam omnes vos in visceribus Iesu Christi; Déu és testimoni de com us enyoro a tots, per l’amor entranyable que us té Jesucrist.

Venerem i respectem profundament la vocació sacerdotal i la religiosa, i tota la labor immensa que els religiosos han fet i faran en servei de l’Església: per això no seria bon fill meu qui no tingués aquest esperit.

Però, alhora, repetim que la nostra crida i la nostra labor —perquè són una invitació a quedar-se al món, i perquè les nostres tasques apostòliques es fan en i des de les activitats seculars— es diferencien totalment de la vocació i de la labor encomanada als religiosos.