En arribar a aquest punt, em sembla oportú comentar-vos en concret algunes de les raons que poden explicar —no justificar— l’actitud de certes persones, que potser no intenten entendre el nostre camí o que es mostren incapacitades per entendre’l. Així, encara que sigui d’una manera una mica negativa, quedaran més patents certes afirmacions que defineixen la nostra espiritualitat i la nostra tasca apostòlica.

Els qui estan acostumats a lloar el que és artificial, a recrear-se amb les coses rares o falses, i a ignorar la bellesa de les que són precioses i genuïnes —troben més boniques les flors, si no són naturals: qui no ha sentit dir, com a lloança d’unes roses fresques i fragants, que boniques que són, semblen de drap!?—, no podran descobrir fàcilment en les obres apostòliques el que és fruit, meravellós però senzill, de la gràcia de Déu, de la seva providència ordinària i del treball humà esforçat i noble.

Si estan habituats a fer labor amb espectacle, amb soroll —amb abundància de focs artificials—, aquesta disposició d’ànim, que potser dura diversos segles, els pot haver format una consciència peculiar, una mentalitat que els fa ineptes per veure —no per creure: es palpa— que els altres no fan ús de maneres postisses ni de secretismes, que procedeixen amb tota senzillesa i naturalitat, ingènuament i, per tant, humilment.