Si són superficials i estan acostumats a desvirtuar, amb lleugeresa i desconsideració, el sentit legítim que, en determinades vocacions específiques, poden tenir elements respectables, però no essencials per a la cerca veritable de la perfecció cristiana —colors i formes d’hàbit, cerimònies llargues i solemnes, cordons, corretges, crucifixos en bandolera o sobre el pit, medalles a la vista, etc.: signes en què amb certa freqüència es manifesta un cert classisme, lamentat en més d’una ocasió per l’Església—, donant-los una importància capital, aquestes persones, dic, se sentiran mogudes a dubtar de la presència d’un veritable camí de santedat si noten la falta absoluta d’algun d’aquests elements tradicionals.

I en el nostre cas, fills meus, falten tots; ni tan sols hi ha, ni hi ha d’haver, una sigla per al nom de l’Obra, senzillament perquè no tenim res a veure amb l’estat religiós: som ciutadans corrents, iguals que els altres ciutadans.

Si ignoren el que significa la dedicació completa a una labor professional seriosa, a la ciència profana, estaran molt lluny de poder valorar l’abast i l’envergadura del treball apostòlic que Déu demana als socis de l’Obra i la manera que tenen de dur-lo a terme.

Si estan habituats a servir-se de l’Església per a les seves finalitats de vanitat personal, a manar sense fre, a atropellar, a voler-se maneflejar en tot, per principi seran enemics de qualsevol labor en què se’ls limitin justament els desitjos de dominar, perquè consideraran que s’atempta contra la seva autoritat i potser també contra els seus interessos econòmics.