Tot això, filles i fills meus, no importa gens. Si he volgut fer un incís per al·ludir a aquestes dificultats, és només perquè el fet de considerar-les ens ajuda —per contrast— a perfilar millor els trets característics del nostre esperit. Fora d’això, reseu amb confiança filial en el nostre Pare Déu, disculpeu-los a tots, i espereu.

Quan el Cel jutgi arribada l’hora, farà que obrim —en l’organització de l’apostolat a l’Església— el curs pel qual ha de discórrer aquest riu cabalós que és l’Obra, i que en les circumstàncies actuals no té encara un lloc adequat en el qual assentar-se: serà una tasca àrdua, penosa i dura. Caldrà superar molts obstacles, però el Senyor ens hi ajudarà, perquè tot en la seva Obra és Voluntat seva.

Reseu. Viviu units a la meva oració contínua: Domine, Deus salutis meae: inclina aurem tuam ad precem meam. Digueu amb mi: Senyor, Déu, salvador meu, escolta la nostra pregària. Sense que us falti mai la convicció profunda que les aigües passaran a través de les muntanyes: inter medium montium pertransibunt aquae. Són paraules divines: les aigües passaran.

Mentrestant, traieu el propòsit de posar en pràctica, com vaig fer jo, la invitació que vaig recollir fa poc a Burjassot, durant uns dies de predicació a un grup d’universitaris —alguns sou ja fills meus— que es preparaven per millorar la seva vida cristiana. A sobre d’una porta, vaig rellegir amb gust una inscripció que deia: cada caminant que segueixi el seu camí. Això és el que hem de fer nosaltres, esforçar-nos cada vegada amb més afany a conèixer bé el camí específic, al que Déu Nostre Senyor ens ha portat, i a seguir-lo fidelment.