8

És una gran equivocació, potser fruit de la mentalitat deformada d'alguns, pretendre que l'ensenyament sigui tasca exclusiva dels religiosos. Com també ho és pensar que sigui un dret exclusiu de l'Estat: primer, perquè això lesiona greument el dret dels pares i de l'Església19; i a més, perquè l'ensenyament és un sector, com molts altres de la vida social, en què els ciutadans tenen dret a exercitar lliurement la seva activitat, si ho desitgen i amb les degudes garanties amb vistes al bé comú.

D'altra banda, i com a conseqüència d'un moviment anticatòlic de proporcions universals, encara que divers en les seves formes, en els darrers segles s'allunya cada vegada més els religiosos del camp de l'educació; i això fa encara més urgent i necessària la formació de bons professionals cristians, que es dediquin a la docència.

Això no obstant, aquesta és només una raó circumstancial i contingent: perquè nosaltres no substituïm els religiosos –com ja he dit, és el contrari el que ha passat–, no hem i no podem substituir-los en les seves activitats docents. La seva tasca és fonamentalment de caràcter eclesiàstic, quan no suplent; i la nostra tasca a l'ensenyament és un treball essencialment professional i secular.

Encara que no es donés aquest motiu particular que he assenyalat –més: encara que, com seria de desitjar, els religiosos no trobessin cap obstacle per complir la seva missió, que nosaltres veiem amb alegria i afecte–, sempre caldria promoure la formació de bons mestres i professors cristians, que exerceixin aquest treball professional, com a ciutadans.

Notes
19

Cf. Pius XI, enc. Divini illius Magistri, pàg. 63.

Aquest punt en un altre idioma