Aquest treball apostòlic és tan humà que —a qui no cali la naturalesa sobrenatural de la nostra crida divina, tan unida a l’exercici del treball professional, o a qui pensi que per dedicar-se a Déu totalment cal deixar de ser persones corrents— pot arribar a fer l’efecte que els socis de l’Obra són rars, precisament pel fet de no ser-ho: pel fet de ser tan normals, tan iguals en tot als seus conciutadans, als seus companys d’ofici o de professió.

En efecte, els socis de l’Obra viuen, es vesteixen i s’escarrassen com correspon a la posició social que, segons el seu treball, ocupa cadascú; i tenen la naturalitat d’adaptar-se, com la resta de ciutadans, a les exigències i les circumstàncies justes de l’ambient, amb senzillesa i amb sinceritat de conducta; és a dir, es comporten externament igual que els altres cristians, igual com s’haurien comportat si no haguessin pertangut a l’Obra.