Caminem en veritat i caritat: la nostra fidelitat lleial al dipòsit de la fe, al Magisteri de l’Església, ens farà portadors de veritat, veritatem facientes in caritate, ensenyant la doctrina de l’Evangeli amb la caritat de Jesucrist.

Quan no es pugui transigir, la intransigència ha de ser santa i, per tant, ho serà amb la doctrina, no amb les persones: altrament, no les podrem portar a Déu, ni tan sols ens seria fàcil tractar-les fraternalment, com exigeix la nostra condició de cristians. No es pot cedir en el que és de fe: però no oblidem que, per dir la veritat, no fa falta maltractar ningú.

Si alguna vegada excepcionalment, pel desvergonyiment i la violència de l’interlocutor, cal dir les coses amb energia, en aquest cas, per evitar que les nostres paraules fereixin —irascimini et nolite peccare!, encara que parlem durament, no ens hem de deixar portar per la passió—, caldrà llançar de seguida sobre les ferides el bàlsam de la caritat, i curar, guarir, explicant que era necessari en aquell moment concret actuar així.