Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» ―així, ¡amb minúscula!, perquè no es mereix més―, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens mena a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no t’ha d’estranyar que sobrevingui el cansament o el temps d’«anar a contrapel», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m’escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que ingènuament consideren que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per complir el pla de vida; tot ho faig per força i amb molt poc esperit. Pregui per mi perquè passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt pensant que pot desviar-me del camí.»

―Em vaig limitar a respondre: ¿Que no sabies que l’Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «Qui no agafa “cotidie” ―cada dia, no és digne de mi.» I més endavant: «No us deixaré orfes...» El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se’t fa tan dura, perquè l’estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb corredimeixis, perquè el trobis.