Deixa’m que et recordi, entre d’altres, alguns senyals evidents de falta d’humilitat:

―pensar que les coses que fas o dius estan més ben fetes o més ben dites que les dels altres;

―voler sortir-te sempre amb la teva;

―disputar sense raó o ―quan en tens― insistir amb tossuderia i de mala manera;

―donar el teu parer sense que te’l demanin, ni ho exigeixi la caritat;

―menysprear el punt de vista dels altres;

―no mirar tots els teus dons i qualitats com a prestats;

―no reconèixer que ets indigne de tota honra i apreciació, fins i tot de la terra que trepitges i de les coses que posseeixes;

―posar-te a tu mateix com a exemple en les converses;

―parlar malament de tu mateix, perquè formin un bon judici de tu o et contradiguin;

―excusar-te quan se’t reprèn;

―encobrir al Director algunes faltes humiliants, perquè no perdi el concepte que té de tu;

―escoltar amb complaença que et lloïn, o alegrar-te que hagin parlat bé de tu;

―doldre’t que altres siguin més apreciats que tu;

―negar-te a exercir oficis inferiors;

―buscar o desitjar singularitzar-te;

―insinuar en la conversa paraules de lloança pròpia o que deixen entendre la teva honradesa, el teu enginy o traça, el teu prestigi professional...;

―avergonyir-te de no tenir determinats béns...