El Senyor va sembrar en la teva ànima bona llavor. I es valgué ―per a aquesta sembra de vida eterna― del mitjà poderós de l’oració: perquè tu no pots negar que, moltes vegades, trobant-te davant del Sagrari, cara a cara, el Senyor t’ha fet sentir ―en el fons de l’ànima― que et volia per a Ell, que havies de deixar-ho tot... Si ara ho negues, ets un traïdor miserable; i, si te n’has oblidat, ets un desagraït.

S’ha valgut també ―no ho dubtis, com no ho has dubtat fins ara― dels consells o les insinuacions sobrenaturals del teu Director, que t’ha repetit amb insistència paraules que no has de passar per alt; i es valgué al començament, a més ―sempre per dipositar la bona llavor en la teva ànima―, d’aquell amic noble, sincer, que et va dir veritats fortes, plenes d’amor de Déu.

―Però, amb ingènua sorpresa, has descobert que l’enemic ha sembrat jull en la teva ànima. I que en continua sembrant, mentre tu dorms còmodament i afluixes en la vida interior. ―Aquesta, i no cap altra, és la raó que trobis en la teva ànima plantes enganxifoses, mundanes, que de vegades sembla que ofegaran el gra de blat bo que vas rebre...

―¡Arrenca-les d’una vegada! En tens prou amb la gràcia de Déu. No temis que t’hi deixin un buit, una ferida... El Senyor hi posarà nova llavor seva: amor de Déu, caritat fraterna, ànsies d’apostolat... I, passat el temps, no hi romandrà ni el més mínim rastre del jull: si ara, que hi ets a temps, l’extirpes d’arrel; i encara millor, si no dorms i vigiles de nit el teu camp.