Llistat de punts

Digues al teu Àngel Custodi —jo ho dic al meu— que no vulgui mirar els nostres errors, perquè estem dolguts, contrits. Que porti al Senyor aquesta bona voluntat que neix, al nostre cor, com un lliri que ha florit al femer.

No admeteu el descoratjament, per les vostres misèries personals o per les meves, per les nostres derrotes. Obriu el cor, sigueu senzills: continuem caminant el camí, amb més afecte, amb la força que ens dona Déu, perquè Ell és la nostra fortalesa.⁵⁸

Si ens estimem a nosaltres mateixos d’una manera desordenada, tenim motiu per estar tristos: quant de fracàs, quanta petitesa! La possessió d’aquesta misèria nostra ha de causar tristesa, descoratjament. Però si estimem Déu sobre totes les coses, i els altres i nosaltres mateixos en Déu i per Déu, quant motiu de goig! És propi de la humilitat que l’home, considerant els seus defectes, no s’envaneixi. Però no pertany a la humilitat, sinó més aviat a la ingratitud, el menyspreu dels béns que de Déu ha rebut. I d’aquest menyspreu provenen la mandra i la fluixedat,⁵⁹ el disgust per les coses espirituals, la tebiesa, que és el sepulcre de la vida interior.

Si sentiu decaïment en experimentar —potser d’una manera particularment viva— la misèria, és el moment d’abandonar-se per complet, amb docilitat, a les mans de Déu. Expliquen que un dia un captaire va sortir a trobar Alexandre el Gran i li va demanar una almoina. Alexandre es va aturar i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confús i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre va replicar: tu has demanat com qui ets; jo et dono com qui soc.