Llistat de punts

Aquesta vida és combat, guerra, una guerra de pau que cal lluitar sempre in gaudio et pace. Tindrem aquesta pau i aquesta alegria si som homes —o dones— de l’Obra, que vol dir: sincerament pietosos, cultes —cadascú en la seva labor—, treballadors, esportistes en la vida espiritual: no sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà.¹²⁸

Per això som ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, que tracten el Senyor a tota hora: des del primer pensament del dia fins a l’últim pensament de la nit: perquè som enamorats i vivim d’Amor, portem posat de continu el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la seva Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si en algun moment apareix la intranquil·litat, la inquietud, el desassossec, ens apropem al Senyor i li diem que ens posem a les seves mans, com un nen petit en braços del seu pare. És un lliurament que suposa fe, esperança, confiança, amor.

Puc dir que qui compleix les nostres Normes de vida —qui lluita per complir-les—, i ho fa de la mateixa manera en temps de salut que en temps de malaltia, en la joventut i en la vellesa, quan hi ha sol i quan hi ha tempesta, quan no li costa observar-les i quan li costa, aquest fill meu està predestinat, si persevera fins al final: estic segur de la seva santedat.

El nostre Déu estima de tal manera les criatures —deliciae meae esse cum filiis hominum,¹²⁹ les meves delícies són amb els fills dels homes; que, si en algun moment no hem sabut ser fidels al Senyor, el Senyor sí que ha estat pendent de nosaltres. De la mateixa manera que una mare no té en compte les proves de desafecte del fill quan el fill s’apropa a ella amb afecte, tampoc Jesús no recorda les coses que no hem fet bé quan a la fi anem amb afecte cap a Ell, penedits, nets pel sagrament de la penitència.

Filiació divina, doncs. Amb aquesta creença meravellosa no perdem la serenitat: per sentir-nos segurs; per tornar, si és que ens hem descaminat en alguna escaramussa d’aquesta lluita diària —encara que hagi estat una derrota gran—, ja que per la nostra debilitat ens podem descaminar i, de fet, ens descaminem. Sentim-nos fills de Déu per tornar a Ell amb agraïment, segurs de ser rebuts pel nostre Pare del cel.

El Senyor ens parla —si el volem escoltar, en el fons de la nostra ànima, a través de persones i esdeveniments— com un Pare amorós; i ens dona, sense espectacle, la gràcia convenient per tenir les forces necessàries, fins i tot l’energia humana, per acabar les coses amb la mateixa il·lusió amb què les hem començat. Per això, la deïficació que ens porta a perseverar, a viure plens de confiança, a superar les dificultats, ja no és un crit de supèrbia. És un crit d’humilitat: una manera de fer patent la nostra unió amb Déu, una manifestació de caritat; és la nostra mateixa misèria la que ens porta a refugiar-nos en Déu, a divinitzar-nos.

Som servents de Déu i fills de Déu. Com a servents seus, podem gaudir en escoltar aquelles paraules dels Actes dels Apòstols: Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes, i profetitzaran.³⁰ Com a fills de Déu, podem contemplar amb alegria el que escriu sant Pau als Gàlates: us ho diré d’una altra manera: mentre l’hereu d’una casa és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare.

Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat respecte a la fe, érem esclaus dels poders que dominen aquest món. Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills. I la prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: «Abba, Pare!» Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si sou fills, també sou hereus, per obra de Déu.³¹

Amor de Déu. Confiança en Déu

La filiació divina és clara. Ells no ho entenien. Doneu gràcies, perquè sabeu que sou veritables fills de Déu, perquè sabeu, com escriu sant Joan, que ell és just; per això heu de reconèixer que tothom qui actua justament ha nascut de Déu.³²

Us continuaré amonestant amb sant Joan: mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som! Estimats, ara som fills de Déu.³³ Ens confirma sant Pau en aquesta creença, quan escriu: Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó, ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans, i diu: Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit. I encara: En ell tinc posada la meva confiança. I també: Aquí ens teniu, a mi i els fills que Déu m’ha donat.³⁴

Però si no intentem viure com a fills de Déu, perdrem la confiança en Ell, que és perdre una bona part de l’Amor, i la vida ens semblarà dura i amarga. No oblideu que no només som fills de Déu, sinó també germans de Jesucrist: primogenitus in multis fratribus.³⁵ I que els qui han nascut de Déu no pequen, perquè conserven dintre d’ells la llavor de Déu: no poden pecar, perquè han nascut de Déu: en això es distingeixen els fills de Déu dels fills del diable.³⁶

Ompliu-vos, per tant, de confiança, Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.³⁷