Llistat de punts

L’obstacle de les temptacions

I com que vas ser agradable a Déu, era necessari que la temptació et provés.⁴⁷ No oblidis que el Senyor és el nostre model; i que per això, sent Déu, va permetre que el temptessin, perquè ens omplíssim d’ànim, perquè estiguem segurs —amb Ell— de la victòria. Si sents la trepidació de la teva ànima, en aquells moments, parla amb el teu Déu i digues-li: compadeix-te de mi, Senyor: vaig perdent força. Guareix-me, Senyor: el meu cos es desfà. Tot jo vaig desfent-me.⁴⁸ Serà Ell que et dirà: no tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu.⁴⁹

Que no et torbi conèixer-te com ets: així, de fang. Que no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu —i aquesta és deïficació bona—, escollits per crida divina des de tota l’eternitat: ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.⁵⁰ Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem la humilitat, si no perdem el coneixement de la nostra flaquesa. Les temptacions ens donen la dimensió de la nostra debilitat.

Una cosa és pensar o sentir, i una altra cosa és consentir. La temptació es pot rebutjar fàcilment: fins i tot el mínim grau de gràcia és suficient per resistir qualsevol concupiscència i merèixer la vida eterna.⁵¹ El que no convé fer de cap manera és dialogar amb les passions, que es volen desbordar.

La temptació es venç amb pregària i amb mortificació: quan ells estaven malalts, jo em vestia de sac en senyal de dol, m’afligia i dejunava, no deixava de pregar.⁵² Porteu aquest convenciment a la vostra vida de lliurament: que, si som fidels, podrem fer molt de bé al món. Sigueu forts, robustos, enters, incommovibles davant dels falsos atractius de la infidelitat.

Així podrem dir, amb el salmista: m’empenyies tan fort que anava a caure; però tu, Senyor, m’has sostingut.⁵³ T’estimem, Senyor, perquè quan ve la temptació ens dones l’ajuda de la teva fortalesa —de la teva gràcia—, perquè siguem victoriosos. Agraïm, Senyor, que permetis que siguem provats, perquè siguem humils.

Qui es quedi agafat als esbarzers del camí, s’hi quedarà per la seva pròpia voluntat, sabent que serà un desgraciat per haver girat l’esquena a l’Amor de Crist. Torno a afirmar que tots tenim misèries. Però les misèries nostres no ens han de portar mai a desentendre-se’ns de la crida de Déu, sinó a acollir-nos aquesta crida, a ficar-nos dins d’aquesta bondat divina, com els guerrers antics es ficaven dins de la seva armadura: aquell ecce ego: quia vocasti me!;⁹⁷ aquí em tens, perquè m’has cridat, és la nostra defensa. No hem d’anar contra la crida de Déu perquè tinguem misèries; sinó atacar les misèries, perquè Déu ens va cridar.

Quan venen la dificultat i la temptació, el dimoni, més d’una vegada, ens vol fer raonar així: com que tens aquesta misèria, és senyal que Déu no et crida, no pots continuar endavant. Nosaltres hem d’advertir el sofisma d’aquest raonament, i pensar: com que Déu m’ha cridat, malgrat aquest error, amb la gràcia del Senyor tiraré endavant.

El nostre lliurament ens confereix com un títol —un dret, per dir-ho així— a les gràcies convenients per ser fidels al camí que un dia vam emprendre, perquè Déu ens va cridar. La fe ens diu que, siguin quines siguin les circumstàncies que travessem, aquestes gràcies no ens faltaran si no hi renunciem voluntàriament. Però nosaltres hem de cooperar: dins d’aquesta cooperació hi ha l’exercici de la virtut de la fortalesa, i una part de la fortalesa és la paciència per suportar la prova, la dificultat, la temptació i les pròpies misèries. El que va ser provat i es va mostrar perfecte tindrà glòria perdurable. Qui podia transgredir la Llei i no l’ha transgredida? Qui podia fer el mal i no l’ha fet? Aquests quedaran consolidats en els seus béns.⁹⁸

Des de l’eternitat el Creador ens ha escollit per a aquesta vida de lliurament complet: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem,⁹⁹ ens escollí en ell abans de crear el món. Cap de nosaltres té el dret, passi el que passi, de dubtar de la seva crida divina: hi ha una llum de Déu, una força interior donada gratuïtament pel Senyor, que vol que, amb la seva Omnipotència, vagi la nostra flaquesa; amb la seva llum, la tenebra de la nostra pobra naturalesa. Ens busca per corredimir, amb una moció precisa de la qual no podem dubtar: perquè tenim, a més de mil raons que altres vegades hem considerat, un senyal extern: el fet d’estar treballant amb entrega plena en la seva Obra, sense que hi hagi intervingut cap motiu humà. Si Déu no ens hagués cridat, el nostre treball amb tant de sacrifici a l’Opus Dei ens faria dignes d’un manicomi. Però som homes assenyats, després hi ha quelcom físic, extern, que ens assegura que aquesta crida és divina: veni, sequere me;¹⁰⁰ vine i segueix-me.