Llistat de punts

Fills meus, fe. Considereu el que escriu sant Pau als de Corint: modicum fermentum totam massam corrumpit,³² una mica de llevat fa pujar tota la pasta. Estigueu units en l’amor de Déu, en el tracte confiat amb Jesús, en la devoció filial a Maria santíssima. Si sou fidels, com a fruit de la vostra entrega callada i humil, el Senyor —per les vostres mans— obrarà meravelles. Es tornarà a viure aquell passatge de sant Lluc: els setanta-dos deixebles van tornar plens d’alegria i deien: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom.³³

Fills meus: date, et dabitur vobis: mensuram bonam, et confertam, et coagitatam, et supereffluentem dabunt in sinum vestrum;³⁴ doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Doneu molt i tindreu molt: compreneu, i acabarem sent compresos; vulgueu bé a tothom, i acabarem sent estimats de tothom.

Escolteu sempre en el vostre cor aquell clam del Senyor, que ha remogut tantes ànimes, també la meva: ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?;³⁵ he vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Encesos en aquest foc diví vosaltres i jo, veurem com es depura la nostra vida: com aprenem a lluitar contra els nostres errors, a adquirir la perfecció cristiana, la bona deïficació.

Només així, amb Amor —caritat de Crist— i amb la humilitat del coneixement propi, podrem tenir veu, per dir al Senyor nostre, non verbo neque lingua, sed opere et veritate³⁶ —no amb la llengua, sinó amb les obres i de veritat— que volem seguir les seves petjades; només així sabrem respondre a la crida de Déu amb un crit de vertadera entrega, de correspondència a la gràcia divina: ecce ego, quia vocasti me!;³⁷ soc aquí, he sentit que em cridaves!

Us beneeix afectuosament el vostre Pare.

Madrid, 24 de març de 1930

Vocació a l’apostolat enmig del treball

Sant Mateu ens explica: Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: la collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors.¹¹

Esquinça el cor aquest clamor del Fill de Déu, que es lamenta perquè la collita és abundant i els segadors són pocs. Demaneu amb mi al Senyor de la collita, perquè enviï segadors, gent de totes les races i de totes les professions i classes socials, a treballar en aquesta Obra, amb aquest sentit sobrenatural: rogate ergo Dominum messis, ut mittat operarios in messem suam! D’aquesta manera, seran moltes les ànimes que sentiran aquesta crida divina, que encén en nosaltres el desig de buscar la perfecció enmig del món.

Si em pregunteu com es nota la crida divina, com se n’adona un, us diré que és una visió nova de la vida. És com si s’encengués una llum dins nostre; és un impuls misteriós, que empeny l’home a dedicar les seves energies més nobles a una activitat que, amb la pràctica, arriba a prendre cos d’ofici. Aquesta força vital, que té quelcom d’allau devastadora, és el que d’altres anomenen vocació.

La vocació ens porta —sense adonar-nos-en— a prendre una posició en la vida, que mantindrem amb il·lusió i alegria, plens d’esperança fins i tot en el tràngol de la mort. És un fenomen que comunica al treball un sentit de missió, que ennobleix i dona valor a la nostra existència. Jesús es fica amb un acte d’autoritat en l’ànima, en la teva, en la meva: aquesta és la crida.

Es fan realitat aquelles paraules de l’Apocalipsi: mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.¹² Aquesta crida de Déu és quelcom preciosíssim. Em ve a la boca la paràbola que, al capítol tretze del seu Evangeli, ens relata sant Mateu: ab el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.¹³ És doncs la nostra crida, quan l’hem sabut rebre amb amor, quan l’hem sabut estimar com a cosa divina, una pedra preciosa de valor infinit.

Aquesta crida és un tresor amagat que no troben tots. El troben aquells a qui Déu veritablement elegeix: demanarà molt d’aquells a qui ha donat molt.¹⁴ Quan hàgiu sentit aquesta gràcia de Déu, no us oblideu de la paràbola del tresor amagat: quem qui invenit homo, abscondit, et prae gaudio illius vadit, et vendit universa quae habet, et emit agrum illum:¹⁵ és tan humà i tan sobrenatural amagar els favors de Déu!

Mireu com busca el Senyor als que vol que el segueixin. A Pere i a Andreu, el seu germà, que eren pescadors, quan estaven llançant les xarxes al mar. Escolteu què els diu: venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum;¹⁶ veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. I Pere i Andreu, continuo, deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

N’hi ha un altre que no ha estat cridat —ens explica sant Mateu al capítol vuitè, versicles 19 i 20: Magister, Mestre, afirma, sequar te quocumque ieris, et seguiré arreu on vagis. El Senyor li respon: les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. Un no s’ha d’espantar —filles i fills meus— davant dels perills, davant de les contradiccions, davant de la duresa en el servei de Déu.

Senyor —li demana un dels seus deixebles—, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li respon: segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.¹⁷ I al que li va dir: et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adeu als de casa meva, Jesús li va respondre: ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.¹⁸