Llistat de punts

Vivint en amistat amb Déu —la primera que hem de conrear i augmentar—, sabreu aconseguir molts i veritables amics: la labor que ha fet i fa contínuament el Senyor amb nosaltres, per mantenir-nos en aquesta amistat seva, és la mateixa labor que vol fer amb moltes altres ànimes, servint-se de nosaltres com a instrument.

Ja us he dit, fills meus, que crec en l’amistat humana: amico fideli, nulla est comparatio, no hi ha res comparable a l’amic fidel. L’amistat és un tresor que hem d’estimar en el seu gran valor humà i aprofitar també com a mitjà per portar ànimes a Déu.

Us puc dir que em sento amic de tot el món, com us heu de sentir vosaltres, perquè busquem el bé de totes les ànimes sense excepció. Per molt allunyat que estigui un home del Senyor, per molt que manifesti la seva enemistat, hem de pensar amb sant Agustí que no hem de desesperar de la seva conversió, perquè fins i tot entre els que són obertament adversaris s’oculten amics predestinats, encara que ni ells mateixos ho sàpiguen.

L’amistat instaura un clima de confiança

L’amic veritable no pot tenir, per al seu amic, dues cares: l’amistat, si ha de ser lleial i sincera —vir duplex animo inconstans est in omnibus viis suis; l’home fals, d’ànim doble, és inconstant en tot—, exigeix renúncies, rectitud, intercanvi de favors, de serveis nobles i lícits. L’amic és fort i sincer en la mesura que, d’acord amb la prudència sobrenatural, pensa generosament en els altres, amb sacrifici personal.

De l’amic s’espera la correspondència al clima de confiança, que s’estableix amb la veritable amistat; s’espera el reconeixement del que som i, quan sigui necessària, també la defensa clara i sense pal·liatius: perquè, com vaig llegir fa temps en un text castellà, quan l’amic defensa o lloa amb tebiesa, és testimoni gran de tota excepció, que confessa planerament que no troba parts per lloar ni raó per defensar: perquè, si n’hi hagués, qui com a amic les defensaria i celebraria?

Em podeu dir: els amics, de vegades, traeixen. Tanmateix, obrant sempre amb rectitud d’intenció, amb sentit sobrenatural, no us poden preocupar ni desanimar les possibles sorpreses, ni aquestes excepcions han de frenar el vostre desig eficaç de tenir una noble inclinació neta i afectuosa per a tothom.

Comprendreu millor la labor de sant Rafael, si la considereu amb independència de la labor de proselitisme, encara que en realitat, l'obra de sant Rafael i el proselitisme van sempre units. Però no podem dir que, amb un noi o amb una noia, es fa labor de sant Rafael, i, amb uns altres, proselitisme; perquè amb tots fem labor de proselitisme, siguin o no de sant Rafael: uns rebran la gràcia de la vocació, i altres no.

Si fixem la nostra atenció en els que tractem com a simples amics o amigues de l'obra de sant Rafael, anirem descobrint la manera de desenvolupar amb naturalitat el nostre apostolat amb ells: què és el que hem d'ensenyar-los, el que n’esperem i el que ells n’esperen, el que Déu els demana.

El proselitisme per a l'obra de sant Rafael comença, doncs, per l'amistat, pel tracte humà o professional amb un dels meus fills o amb una de les meves filles. Amistat i tracte que els de Casa sobrenaturalitzen des del primer moment, perquè és una labor d'apostolat; però exteriorment els nois d'aquesta obra no ho veuen des del primer dia, encara que després ho aniran comprenent i assimilant sense necessitat de cap declaració expressa.

Aquesta amistat, aquesta relació amb un de vosaltres s'amplia després, d'una part, amb l'afecte, amb la simpatia i per la freqüència amb què acudeix aquesta persona a la casa de l'Opus Dei, a la qual va començar a anar i se li va ensenyar que havia de considerar com a pròpia, com a casa seva; tot això, és clar, s'uneix després a una amistat amb els qui coneix i tracta en aquella llar nostra.

I d'una altra part, perquè neix en la gent de sant Rafael una acceptació, una adhesió a l'esperit de l'Opus Dei; i un afecte, un voler de veritat a l'Obra –a la qual també comencen a considerar com a seva– i s’hi van identificant a poc a poc.