Llistat de punts

Ja veieu, filles i fills meus estimadíssims, a quins grans horitzons apostòlics ens porta la consideració d’aquests aspectes característics de la nostra espiritualitat, inserits tots en el fil comú de la filiació divina.

Heu d’estar molt agraïts a Déu, perquè ens ha donat aquesta espiritualitat tan sincera i senzillament sobrenatural, i alhora tan humana, tan a prop de les nobles tasques terrenals. És gràcia molt especial —llum de Déu, us deia—, que per la seva misericòrdia hem rebut i que amb fidelitat humil hem de transmetre a moltes altres ànimes.

Però tingueu en compte que, en no poques ocasions, aquesta espiritualitat i aquest asceticisme han costat i costen al vostre Pare i a alguns dels vostres germans haver de suportar la incomprensió, haver de sentir que es ratlla de bogeria —i fins i tot d’heretgia— el que és camí de Déu, i de bojos i heretges els que el segueixen.

Permet el Senyor que moltes vegades darrere de les obres de Déu hi vagi la incomprensió, i fins i tot la difamació i les persecucions, com darrere de la llum ve la foscor. Les promouen sovint gent bona amb molta ceguesa, que no volen saber res més que no sigui la seva rutina, la seva comoditat o el seu egoisme, que en la seva vida fugen de tota complicació.

I així, fins i tot en l’ambient eclesiàstic, entre tantes persones santes o —almenys— complidores del deure, se’n troben moltes d’altres sense zel, que són buròcrates de l’Església de Déu i fan l’efecte que no els importen les ànimes. Uns i altres no entenen els termes espirituals: quan se’ls parla, els semblen buits, no han intentat viure’ls.

Alguna vegada he pensat que, per poca que sigui la preparació que tinguin, s’havien d’adonar del deure greu que els ha d’apressar a demanar informacions, a escoltar a qui s’acusa, a estudiar-ne la doctrina: la doctrina que l’acusat proposa, i els fruits que dona.

Callo i callaré, mentre pugui callar: però sento clarament que la defensa de l’esperit de l’Obra és la defensa de la nostra amistat amb Déu, que ens diu: ergo iam nos estis hospites et advenae, sed estis cives sanctorum et domestici Dei; ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu.

Amb aquesta ceguesa o amb aquesta comoditat no poden comprendre que la llibertat —la llibertat personal— sigui el punt principalíssim de l’esperit de l’Obra de Déu; no poden comprendre que la major part de les vegades utilitzem el jo, fent-nos responsables dels nostres actes, i que rares vegades puguem dir nosaltres, perquè els altres germans nostres —els altres socis de l’Obra, diré millor— no tenen l’obligació de seguir el criteri determinat que tingui un membre de l’Opus Dei, en les coses temporals, ni en les teològiques que l’Església deixi a discussió dels homes. Consola llegir en el Sant Evangeli aquell neque enim fratres eius credebant in eum, ni els seus germans no creien en ell.

Hi ha altres persones que, volent-nos fer pesar l’experiència dels seus anys vells, ens miren amb prejudici. Jo, en canvi, penso —i vosaltres amb mi— que el que és vell i el que és nou poden estar plens de vitalitat: el nen, el jove, l’home que ha entrat en la maduresa o en la vellesa, poden estar sans, igualment sans, de cos i d’ànima. I l’edat els porta a donar-nos consells —que no demanem— amb el prejudici i la prudència del que és vell, quan el que necessitem són oracions, comprensió i afecte.

Esperança i confiança en Déu: alegria

Tot això passarà; mentre lluitem en la nostra vida interior, en aquesta lluita ascètica que ens omple d’optimisme i d’alegria, de pau i d’esperança. I repetim aquelles paraules que eren per a mi una jaculatòria en els primers anys de la nostra Obra, una oració, si voleu, massa ingènua, però que és la mateixa que ens diu sant Joan que van fer els deixebles al Mestre: nunc scimus quia scis omnia.

Ara la continuo dient: Déu en sap més. Fills meus, eratis enim aliquando tenebrae, nunc autem lux in Domino: ut filii lucis ambulate; en altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum.

Davant de les contradiccions, sentirem Jesús que diu a Pau, i en Pau a nosaltres: sufficit tibi gratia mea, nam virtus in infirmitate perficitur; en tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder. Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses.

Podeu dir amb seguretat, amb humilitat i amb fortalesa, a aquests que ens denigren, les últimes paraules de l’Apologètica de Tertulià: tal és la contradicció entre les obres divines i les humanes, que quan vosaltres ens condemneu, Déu ens absol.

En arribar a aquest punt, em sembla oportú comentar-vos en concret algunes de les raons que poden explicar —no justificar— l’actitud de certes persones, que potser no intenten entendre el nostre camí o que es mostren incapacitades per entendre’l. Així, encara que sigui d’una manera una mica negativa, quedaran més patents certes afirmacions que defineixen la nostra espiritualitat i la nostra tasca apostòlica.

Els qui estan acostumats a lloar el que és artificial, a recrear-se amb les coses rares o falses, i a ignorar la bellesa de les que són precioses i genuïnes —troben més boniques les flors, si no són naturals: qui no ha sentit dir, com a lloança d’unes roses fresques i fragants, que boniques que són, semblen de drap!?—, no podran descobrir fàcilment en les obres apostòliques el que és fruit, meravellós però senzill, de la gràcia de Déu, de la seva providència ordinària i del treball humà esforçat i noble.

Si estan habituats a fer labor amb espectacle, amb soroll —amb abundància de focs artificials—, aquesta disposició d’ànim, que potser dura diversos segles, els pot haver format una consciència peculiar, una mentalitat que els fa ineptes per veure —no per creure: es palpa— que els altres no fan ús de maneres postisses ni de secretismes, que procedeixen amb tota senzillesa i naturalitat, ingènuament i, per tant, humilment.

Si són superficials i estan acostumats a desvirtuar, amb lleugeresa i desconsideració, el sentit legítim que, en determinades vocacions específiques, poden tenir elements respectables, però no essencials per a la cerca veritable de la perfecció cristiana —colors i formes d’hàbit, cerimònies llargues i solemnes, cordons, corretges, crucifixos en bandolera o sobre el pit, medalles a la vista, etc.: signes en què amb certa freqüència es manifesta un cert classisme, lamentat en més d’una ocasió per l’Església—, donant-los una importància capital, aquestes persones, dic, se sentiran mogudes a dubtar de la presència d’un veritable camí de santedat si noten la falta absoluta d’algun d’aquests elements tradicionals.

I en el nostre cas, fills meus, falten tots; ni tan sols hi ha, ni hi ha d’haver, una sigla per al nom de l’Obra, senzillament perquè no tenim res a veure amb l’estat religiós: som ciutadans corrents, iguals que els altres ciutadans.

Si ignoren el que significa la dedicació completa a una labor professional seriosa, a la ciència profana, estaran molt lluny de poder valorar l’abast i l’envergadura del treball apostòlic que Déu demana als socis de l’Obra i la manera que tenen de dur-lo a terme.

Si estan habituats a servir-se de l’Església per a les seves finalitats de vanitat personal, a manar sense fre, a atropellar, a voler-se maneflejar en tot, per principi seran enemics de qualsevol labor en què se’ls limitin justament els desitjos de dominar, perquè consideraran que s’atempta contra la seva autoritat i potser també contra els seus interessos econòmics.

No ens pot estranyar tampoc, fills meus, encara que sigui dolorós comprovar-ho, que hi hagi qui inconscientment formi el contorn natural d’aquestes persones, a les quals acabo d’al·ludir, i es deixi portar per llocs comuns —que cal enderrocar, perquè limiten, i condicionen, l’acció divina i la vitalitat de l’Església— i per prejudicis, que neixen de l’error, de la falta de doctrina.

Aquestes altres persones, a les quals ara em refereixo, encara que siguin honrades, no aconsegueixen veure la rectitud i la legitimitat d’un horitzó d’aspiracions nobles tan obert davant dels seus ulls com el que ofereix l’Obra; encara que siguin bones, no resisteixen el martelleig de la informació unilateral o equivocada, portada per gent aparentment respectable; encara que siguin incapaces de fer el mal, no fan el bé, per por dels poderosos; encara que siguin llestes i fins i tot doctes, no perceben l’eficàcia del servei a Déu i a la seva Església que es desenvolupa en la seva presència, ni la doctrina teològica que el sustenta, ni la norma jurídica que requereix.

Tot això, filles i fills meus, no importa gens. Si he volgut fer un incís per al·ludir a aquestes dificultats, és només perquè el fet de considerar-les ens ajuda —per contrast— a perfilar millor els trets característics del nostre esperit. Fora d’això, reseu amb confiança filial en el nostre Pare Déu, disculpeu-los a tots, i espereu.

Quan el Cel jutgi arribada l’hora, farà que obrim —en l’organització de l’apostolat a l’Església— el curs pel qual ha de discórrer aquest riu cabalós que és l’Obra, i que en les circumstàncies actuals no té encara un lloc adequat en el qual assentar-se: serà una tasca àrdua, penosa i dura. Caldrà superar molts obstacles, però el Senyor ens hi ajudarà, perquè tot en la seva Obra és Voluntat seva.

Reseu. Viviu units a la meva oració contínua: Domine, Deus salutis meae: inclina aurem tuam ad precem meam. Digueu amb mi: Senyor, Déu, salvador meu, escolta la nostra pregària. Sense que us falti mai la convicció profunda que les aigües passaran a través de les muntanyes: inter medium montium pertransibunt aquae. Són paraules divines: les aigües passaran.

Mentrestant, traieu el propòsit de posar en pràctica, com vaig fer jo, la invitació que vaig recollir fa poc a Burjassot, durant uns dies de predicació a un grup d’universitaris —alguns sou ja fills meus— que es preparaven per millorar la seva vida cristiana. A sobre d’una porta, vaig rellegir amb gust una inscripció que deia: cada caminant que segueixi el seu camí. Això és el que hem de fer nosaltres, esforçar-nos cada vegada amb més afany a conèixer bé el camí específic, al que Déu Nostre Senyor ens ha portat, i a seguir-lo fidelment.

Que no us estranyi si trobeu gent, no obstant això, que considerin com a ambició el vostre afany de treballar per Déu en tots els llocs de la societat –en els que us corresponen, per la vostra professió o ofici, o per la vostra condició de ciutadans–, o que reaccionin com si els ofengués el vostre servei.

No us molesteu –us ho diré amb una metàfora innocent, que ha desagradat a alguns que pel que sembla deuen bordar– perdent el temps a apedregar els gossos que us borden al camí, i, sense ostentacions ni espectacles, continueu assenyalant-vos objectius, mitjans nobles, fins concrets que us ajudin a tirar endavant, amb fermesa humana i sobrenatural, per posar als peus de Crist totes les activitats terrenals.

Que no us preocupi el què diran: treballeu, sense mirar de reüll el veí –‍com fan bastants–, perquè fer el contrari és una cosa dolenta que no beneficia ningú. Considereu només si Déu està content, i alegreu-vos si comproveu que els altres han fet alguna cosa similar.

Filles i fills meus, gaudiu també quan la duresa del treball us faci recordar potser que esteu servint, perquè servir per Amor és una cosa deliciosa, que omple de pau l’ànima, encara que no faltin amargors. Tinc per orgull de la meva vida –tingueu-lo vosaltres també– ser el servidor de tothom.

Vull servir Déu i, per amor a Déu, servir amb amor totes les criatures de la terra, sense distinció de llengües, de races, de nacions o de creences; sense fer cap d’aquestes diferències que els homes, amb més o menys falsia, assenyalen en la vida de la societat.

Gran i formosa és la missió de servir. Per això, aquest bon esperit –gran senyoria–, que es compagina perfectament amb l’amor que tenim a la llibertat, ha d’impregnar tot el treball de les meves filles i dels meus fills de l’Opus Dei. I vull que sigui també la característica més principal de la meva pobra vida de sacerdot i de Pare vostre: ser i saber-me servent sempre, i especialment en les èpoques –que no faltaran–, en què molts fugin de la humilitat del servei al proïsme.

Tanmateix, en el món d’avui, amb aquests tripijocs i aquests enrenous –‍amb aquesta falsia, us he dit abans–, hi ha molta gent que, quan senten parlar de servei, s’espanten: perquè estan plens de supèrbia, i no consideren que al món ens servim els uns als altres; no hi ha ningú a la terra que, d’alguna manera, no hagi de servir els altres, perquè depenem dels que viuen al nostre país, dels que són a prop i dels que són lluny, dels que habiten en altres nacions: de tothom.

Servim els altres, tant si volem com si no, i nosaltres ho hem de fer de gust, amb l’alegria que el Senyor ha posat en el nostre esperit: servite Domino in laetitia, serviu el Senyor joiosament.

No us faltaran dificultats, perquè sempre el qui ha pretès fer alguna cosa bona ha trobat obstacles i, tractant-se d’un servei a l’Església, m’atreviria a dir que aquests obstacles són d’ordinària administració.

Sorprèn de vegades que en posin precisament alguns que es consideren o es proclamen catòlics, però –examinant de prop les coses– la contradicció dels bons tot sovint es veu que no és tant dels bons, perquè solen ser els mateixos que, potser més veladament, ataquen altres membres de l’Església o els que la governen.

La tàctica que solen seguir és doble: per una part, procuren amagar o desconèixer el servei que fan aquells als quals fan la traveta, perquè no sembli que és a l’Església a qui ataquen; i, per una altra part, emmascaren aquesta actuació innoble amb disfresses pseudoapostòliques, sota capa d’unir amb ells rere la mateixa bandera els qui, per odi a l’Església, estan disposats a fer-los ressò, per destruir les criatures que –en el si de l’Església– Déu mateix promou segons els temps, per a la seva glòria i el seu servei.

Quan, al llarg de tots aquests anys, he predicat al clergat per tota la geografia d’Espanya, he acostumat a dir als sacerdots que hi ha tres classes de capellans: els que no fan mal a ningú, per tampoc fan gaire bé, perquè s’han convertit en buròcrates de la religió; els agitadors que es mouen sense parar, esvalotant molt, fent soroll; i els vertaderament zelosos que, plens de sant entusiasme, no s’aturen davant cap sacrifici, per tal d’acostar les ànimes a Déu.

Als que pertanyen als dos primers ròdols, normalment ningú els ataca; només els del tercer grup –justament pel seu afany de servir l’Església– es troben exposats a crítiques i murmuracions. Davant la seva abnegada tasca, no falten ni tan sols aliances diabòliques que –ni que tinguessin un motiu just, que no el solen tenir– van més enllà del sentit de la justícia i cauen en una cosa que sembla una inexplicable set de venjança: es veuen públicament, anant de bracet, eclesiàstics i personatges del món, ben coneguts pels seus atacs continus a la fe catòlica.

Dolor davant la incomprensió dels bons

És dolorós, a més, que tal manera de tractar els que volen ser fidels, trobi crèdit entre persones que haurien de tenir un clar discerniment. Fa pena comprovar-ho, per dos motius: perquè, atenent i donant fe a aquestes parleries, es passa per alt la injustícia i la falta d’equitat que es comet; i perquè les pobres ànimes que són blancs d’aquestes maniobres no solen tenir mitjans per defensar-se ni demostrar la veritat: lamajor part de les calúmnies són anònimes, i no hi ha dret al qual recórrer.

Moltes vegades aquests pobrissons troben que els tiren al damunt un cúmul de brossa, ex informata conscientia, i malauradament la consciència –que acull coses santes– és a vegades elàstica i s’omple també de coses tremendament dolentes.

No es pot jutjar sense sentir l’acusat, només a força d’anar recollint el diuen, perquè si ens oblidem d’aquesta elemental regla de prudència, no quedaria ningú dret dins l’Església de Déu. De manera que aquests acusadors no seran amics de Déu, que ha dit: vos amici mei estis, si feceritis quae ego praecipio vobis;vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano, si actueu amb rectitud.

S’empren de vegades procediments medievals, amb secrets infrahumans que no permeten que ningú es defensi; que obliguen el reu a donar cops a les palpentes, a angoixar-se perquè no sap de qui ve l’acusació ni de què l’acusen; i, si ho demana, tampoc li responen.

Se li atribueixen sovint coses que ignora –si les sabés, podria fàcilment rebatre-les–, i l’únic consol que li queda és oferir els seus patiments a Déu i pensar que una cosa semblant li va passar a Jesús: nemo tamen palam loquebatur de illo propter metum Iudaeorum, ningú no parlava obertament d’ell, per por dels jueus.

No és que el sistema sigui vell i prou: és que és injust, encara que se’n faci un informe o molts informes, o fins i tot un procés, si l’interessat o els seus defensors no poden conèixer les causes de la imputació: perquè tantes vegades l’acusador es mou per passió personal, ben aliena a la justícia.

Per això, en aquests tristos casos, solen fer-me més pena els acusadors i els que jutgen que els que apareixen com a reus: els primers s’hi juguen l’ànima; als segons, se’ls poden dir les paraules de la primera epístola de sant Pere: si quid patimini propter iustitiam, beati;si heu de patir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres.

Penso sincerament que, si algú és acusat, és a ell a qui s’ha de preguntar en primer lloc, perquè és qui coneix la teoria i la pràctica del que fa, i podrà aclarir els punts que se li diguin. De vegades, tanmateix, fa l’efecte que es confon l’equivocació amb l’equivocat, i no falta qui pensi que el que de debò interessa a algú és condemnar el qui es va equivocar, sense mirar de corregir l’error:entre altres coses, perquè l’error no existeix.

Fins els fariseus –et qui missi fuerant erant ex pharisaeis– es van comportar de manera més noble, preguntant directament al Baptista:tu, quis es?,¿tu qui ets?, i això que una vegada Joan, videns autem multos pharisaeorum,veient un grup de fariseus, els va titllar de raça d’escurçons.

Filles i fills estimadíssims, també en això es nota que l’Obra és de Déu, perquè –com a aquells primers cristians– a nosaltres ens ha tocat patir la mateixa sort, per la incomprensió i la gelosia de falsos germans, que han arribat a tractar-nos com a heretges. Menteixen, per enveja, i s’obliden malauradament que, quan es decideixin a dir la veritat, seran –només llavors– fecunds en Crist: veritas liberabit vos, la veritat els farà lliures.

És veritat que ens ha tocat patir –i no hi ha traces que ara com ara ens hagin de deixar treballar tranquils–, però no us descuideu d’aclarir als que us diguin, com compadint-nos, si que tenen enemics!: sí, i amics! Perquè aquesta és la realitat, i cada dia seran més els que ens entenguin i ens estimin.

Ara, per amor a la seva Obra, nostre Senyor ens està fent protagonistes de la paràbola de la vinya i les sarments; permet la contradicció, ut fructum plus afferat, perquè donem encara més fruit. Als ulls dels homes potser és incomprensible–es podria dir: jo no ho entenc..., i el senyor corregidor tampoc ho entén–, però en els designis de Déu són providencials les persones que, esprement-se el cervell, s’han posat a cercar tres peus al gat, quan –per entendre l’Obra– n’hi ha prou de ser catòlic de recta intenció, i conèixer un mínim d’acció pastoral, de teologia i de dret.