Llistat de punts

Amb especial cura procedim així, quan es tracta de vocacions a l’estat religiós. Des del primer moment de la fundació de l’Opus Dei, he vist l’Obra com una institució en la qual els membres no poden ser religiosos, ni viure ad instar religiosorum —a la manera dels religiosos—, ni ser equiparats als religiosos de cap manera.

I això, no per falta d’afecte als religiosos, que estimo i venero amb totes les meves forces; tant, fills meus, que puc repetir amb absoluta sinceritat, referint-me a aquestes ànimes, les mateixes paraules de sant Pau als fidels de Filips: testis enim mihi est Deus, quomodo cupiam omnes vos in visceribus Iesu Christi; Déu és testimoni de com us enyoro a tots, per l’amor entranyable que us té Jesucrist.

Venerem i respectem profundament la vocació sacerdotal i la religiosa, i tota la labor immensa que els religiosos han fet i faran en servei de l’Església: per això no seria bon fill meu qui no tingués aquest esperit.

Però, alhora, repetim que la nostra crida i la nostra labor —perquè són una invitació a quedar-se al món, i perquè les nostres tasques apostòliques es fan en i des de les activitats seculars— es diferencien totalment de la vocació i de la labor encomanada als religiosos.

Us heu lliurat al Senyor amb la condició precisa de no canviar d’estat —de no ser religiosos, ni persones assimilades als religiosos—, de quedar-vos al mig del món en perfecta comunió de vida i de tasca amb els altres fidels del poble de Déu, iguals a vosaltres.

El treball que posem per obra, la mentalitat i els mitjans amb què el duem a terme, les circumstàncies en què el fem, i la formació i l’asceticisme específics que ens preparen per a aquesta labor, són coses que no es troben en el plantejament teològic i jurídic de l’estat religiós.

Característiques del nostre servei

Tanquem, tanmateix, aquest parèntesi, perquè no vull allargar gaire aquesta Carta, i us he de fer encara força consideracions sobre algunes característiques del nostre servei a nostre Senyor i a les ànimes.

La primera cosa que us vull remarcar –tot i que me l’heu sentida moltes vegades– és que la nostra tasca, filles i fills estimadíssims, és una labor secular, laical, de ciutadans corrents –iguals que els altres ciutadans, i no com els altres ciutadans– que busquen la seva santedat i fan apostolat en i des dels quefers professionals, en què treballen enmig del món.

No hi haurà ningú que gosi fer una declaració, dient que els seglars no poden cristianitzar les activitats en què cada dia intervenen. Però –alhora– no faltaran els qui no estiguin en condicions de comprendre els que miren de posar en pràctica aquesta manera senzilla, natural i divina, de santificar-se i de treballar apostòlicament.

Per aquesta raó, la novetat de l’Opus Dei no pot ser jutjada amb justícia segons la mentalitat dels qui estan acostumats a estudiar només problemes de la vida clerical o de la vida religiosa; i no estan habituats a investigar o a meditar en la realitat seglar, en la vida del cristià corrent: que ha de viure deseixit del món, però alhora dins del món, estimant-lo, inserit en els quefers temporals, exercitant la feina de la qual viu i –en el nostre cas– de la qual hauria viscut si no fos de l’Opus Dei.

Amb una mentalitat així, és fàcil que la vostra perseverança en el treball professional –sense aturar-se en fatigues ni en cansaments– sigui fins i tot interpretada com a ambició de comandament o de càrrecs, quan es tracta solament, en canvi, de buscar la santificació en aquest treball, fent-lo amb la més gran perfecció possible –també humanament–, per amor de Déu i per acostar les ànimes a Crist i a la seva Església, en una abnegada, difícil i humil missió d’amistat i de servei.

No se’ns pot considerar com a aficionats, igual com alguns religiosos o sacerdots que exerceixen oficis seculars o cultiven ciències profanes marginalment, desvirtuant més o menys, en alguns casos, la seva vocació sacerdotal o religiosa i fins i tot la mateixa tasca científica o professional que els és aliena.

Vosaltres us moveu en el pla de les relacions temporals, socials i professionals; i és a través de la vostra feina, individualment o en les organitzacions que apleguen els homes –per motius de caràcter cultural, científic, polític, econòmic, etc.–, on doneu doctrina i vida interior, portant els vostres amics i col·legues a trobar-se amb Jesucrist.

D’aquesta manera, ficats, per dret i per deure, en totes les activitats humanes, podreu –cada u personalment– defensar eficacíssimament no sols els interessos de l’Església i la seva doctrina–que ha d’il·luminar la cultura, les ciències, les arts–, sinó també la mateixa vida i la llibertat de tots els catòlics i de totes les associacions, famílies i organitzacions nobles, al mateix temps que defenseu la llibertat de tots els homes.

Llibertat i responsabilitat

Per això no us canseu de predicar l’amor a la llibertat, i demostreu-lo treballant amb responsabilitat personal en totes les tasques dels homes. Insisteixo que l’Obra, com a tal, no té res a veure amb aquestes activitats; a l’Obra correspon només mantenir el vigor de la vostra vida interior i ajudar-vos a conèixer la doctrina de Jesucrist, perquè pugueu fer a tot arreu el servei que Déu ens demana.

Un servei generós, fet –com us estic repetint– amb mentalitat laical: amb la mentalitat que té un professional cristià, que no se serveix del nom d’un sant per vendre quilos de nou-cents grams; ni fa anar debades el nom de l’Església, per escalar econòmicament o socialment.

Heu de servir les ànimes, en una paraula, sabent que sou majors d’edat; i estant disposats a donar raó dels vostres actes, sense involucrar en la vostra activitat de ciutadans ni l’Esposa de Jesucrist ni l’Obra.

Aquesta manera laical de servir l’Església és vigent també en les labors que, amb fins exclusivament apostòlics, promou l’Obra, com a corporació: són labors que tenen com a objectiu fer conèixer més bé la doctrina del Senyor, que abasten tota la gamma d’activitats lícites que pugui fer un grup de ciutadans, i que és, per tant, una feina també professional.

Sabeu que, com a conseqüència, no donem mai a aquestes obres d’apostolat corporatiu, ni a cap dels nostres centres, l’apel·latiu de catòlics o el nom d’un sant patró: d’aquesta manera, es posa més de manifest el caràcter laical del nostre treball, i alhora no s’oculta en absolut el seu contingut apostòlic.

Seguirem aquesta manera d’actuar, encara que comporti sacrificis econòmics no petits: en estats catòlics, per exemple, els instituts, els col·legis, etc., dirigits per l’Església o portats per religiosos solen gaudir de no pocs avantatges, entre els quals l’exempciótotal o parcial d’impostos, o determinats ajuts financers. Sempre que ho puguem fer així, renunciarem de bon grat a aquests privilegis –que, d’altra banda, no agraden pas a tothom–, per tal de no perdre la nostra manera laical de treballar i de servir l’Església.

Aquest criteri, tanmateix, tindrà també la seva contrapartida, perquè si aquelles obres fossin oficialment catòliques, alguns fidels –així estan les coses objectivament– i sobretot molts no catòlics deixarien de col·laborar-hi, i fins i tot els fills meus que les dirigissin serien molestats per molts que els demanarien uns diners que no tenen, perquè no falten tampoc els que, amb una mentalitat deformada, van als apostolats catòlics per progressar, com les mosques a la mel.