Llistat de punts

¡Com devia ser la mirada alegre de Jesús!: la mateixa que brillava als ulls de , que no pot contenir la joia ―«Magnificat anima mea Dominum!»― i la seva ànima glorifica el Senyor, des que el duu dins seu i al seu costat.

¡Oh, Mare!: que sigui la nostra, com la teva, l’alegria d’estar amb Ell i de tenir-lo.

Quan et parlo d’«apostolat d’amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens va manar estimar-nos els uns als altres.

―Més encara: aprofundeix quotidianament en aquest precepte evangèlic; no t’aturis a les conseqüències ―és ben fàcil―, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen estrany, en aquest món nostre; tot i que ―si més no de nom― s’hi predica Crist...

―T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d’identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d’anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, ¡a tots!, i en tots els temps.

Els homes ―ha ocorregut sempre en la història― lliguen les seves vides, per acomplir una missió i un destí coŀlectius.

―¿Valdrà menys, per als homes i les dones d’avui, l’«únic destí» de la felicitat eterna?

Has entès el sentit de l’amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d’un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d’aplegar novament, ocupant-te de servir a cada un.

No pots ser un element passiu solament. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l’exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l’ascendent que dona la intimitat.

T’ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament... ―És clar: allò era una cosa que havies somiat amb tanta força, però que no havies vist mai. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d’aquell amable Germà nostre, que va entregar la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t’han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t’han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t’han indicat el camí més fàcil, encara que a ells els hagi costat tanta feina i patiments descobrir-lo... Ara, et toca a tu fer el mateix, amb aquest, amb aquell, ¡amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquestes persones, per a qui ets antipàtic, deixaran d’opinar així, quan s’adonin que «de debò» les estimes. És de tu, que depèn.

No n’hi ha prou de ser bo: ho has de semblar. ¿Què diries d’un roser que només produís espines?

Per escalfar els tebis, cal que els rodegi el foc de l’entusiasme.

Molts podrien cridar-nos: ¡No us lamenteu del meu estat!, ¡ensenyeu-me el camí per sortir d’aquesta situació, que tant us entristeix!

A vegades pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

―Escolta: ¿oi que no estàs tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir tot seguit: la convivència te n’ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat vol dir respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu..., sense pretendre que pensin com tu, que s’uneixin a tu.

―Se’m va acudir fer-te aquesta consideració: aquests camins, diferents, són paraŀlels; seguint el seu, cada un arribarà a Déu...; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

¡Que l’altre està ple de defectes! Bé... Però, a més que únicament al Cel hi ha els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t’aprecien: perquè t’estimen amb l’amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

―¡Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu... ―Jo tinc la certesa que fa els possibles per entendre’t. Però tu, ¿quan t’esforçaràs una miqueta per comprendre’l?

¡D’acord!, ho admeto: aquella persona s’ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap mena de categoria.

―¡Mereix humanament tot el menyspreu!, has afegit.

―Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: ¡Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la va menysprear, ¿com t’hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, es redueix a una trista coparticipació, que no mereix la més mínima estima.

Veritablement la vida, per ella sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. ―Però això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui t’envolten.

La indulgència és proporcional a l’autoritat. Un simple jutge ha de condemnar ―potser reconeixent els atenuants― el reu convicte i confés. El poder sobirà d’un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l’ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m’acollia amb afecte de Pare.» Això va escriure als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle xx.

T’ha costat molt anar deixant de banda i oblidant les teves preocupacionetes, les teves iŀlusions personals: pobres i poques, però arrelades. ―En compensació, ara estàs ben segur que la teva iŀlusió i la teva ocupació són els teus germans, i només ells, perquè en el proïsme has après a descobrir-hi Jesucrist.

«¡El cent per u!»... ¡Com te’n recordaves fa uns dies d’aquella promesa del Senyor!

―En la fraternitat que es viu entre els teus companys d’apostolat, t’ho asseguro, hi trobaràs aquell cent per u.