Llistat de punts

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d’aquell continent. ―Se’t van encendre de llum els ulls, se’t va omplir d’impaciència l’ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em vas dir: ¿Serà possible que, a l’altre costat d’aquest mar, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et vas donar la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d’instruments dòcils.

¡Quina compassió que t’inspiren!... Voldries dir-los a crits que perden el temps... ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu ―miserable― has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

―Prega, mortifica’t, i després ―¡en tens obligació!― desperta’ls d’un en un, i explica’ls ―també d’un en un― que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t’has anat enxiquint... I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si et continues empetitint l’horitzó.

―¡Cada vegada has d’eixamplar més el cor, amb fam d’apostolat!: de cent ànimes, ens interessen totes cent.

Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta.

Tu, que sempre havies somiat en grans aventures, t’has compromès en una empresa estupenda..., que et mena a la santedat.

Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d’apostolat.

Quan et llancis a l’apostolat, t’has de convèncer que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: és inseparable de l’autèntica alegria.

Persones de nacions diverses, de races variades, d’ambients i professions molt diferents... Quan els parles de Déu, palpes el valor humà i sobrenatural de la teva vocació d’apòstol. És com si revisquessis, en la seva realitat total, el miracle de la primera predicació dels deixebles del Senyor: frases dites en llengua estranya, que mostren un camí nou, han estat sentides en el fons del cor de cadascú, en la seva pròpia llengua. I pel teu cap passa, prenent nova vida, l’escena de com «parts, medes i elamites...» s’han acostat feliços a Déu.

Escolta’m bé i fes-me’n ressò: el cristianisme és Amor; el tracte amb Déu és diàleg eminentment afirmatiu; la preocupació pels altres ―l’apostolat― no és un article de luxe, ocupació d’uns quants.

―Ara que ho saps, omple’t de goig, perquè la teva vida ha adquirit un sentit completament divers, i sigues conseqüent.

Naturalitat, sinceritat, alegria: condicions indispensables, en l’apòstol, per atraure la gent.

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «Vine i segueix-me.»

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta feina, s’ajusta com el guant a la mà la consideració que ben pobra era la ciència humana d’aquells primers; i, tanmateix, ¡com van remoure els qui se’ls escoltaven!

―No m’ho oblidis: la tasca la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.

Les vocacions d’apòstol les envia Déu. Però tu no has de deixar de posar-hi els mitjans: oració, mortificació, estudi o treball, amistat, visió sobrenatural..., ¡vida interior!

Quan et parlo d’«apostolat d’amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

En l’apostolat d’amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei..., i la santa intransigència en la doctrina.

Endinsa’t cada dia en la fondària apostòlica de la teva vocació cristiana. ―Ell va alçar fa vint segles ―perquè tu i jo ho proclamem a l’oïda dels homes― una bandera d’allistament, obert a tots els qui tenen un cor sincer i capacitat d’estimar... ¡Quines crides més clares vols que l’«ignem veni mittere in terram» ―he vingut a portar foc a la terra, i la consideració d’aquests dos mil cinc-cents milions d’ànimes que encara no coneixen Crist!¹

«Hominem non habeo» ―no tinc ningú que m’ajudi. Això podrien assegurar, ¡malauradament!, molts malalts i paralítics de l’esperit, que poden servir... i han de servir.

Senyor: que no em miri mai indiferent les ànimes.

Ajuda’m a demanar una nova Pentecosta, que cremi un altre cop la terra.

«Si algun dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la seva mare i la muller i els fills i els germans i germanes, i fins i tot la seva mateixa vida, no pot ser el meu deixeble.»

Cada vegada veig més clar, Senyor, que els lligams de sang, si no passen pel teu Cor amabilíssim, són per a uns motiu permanent de creu; per a altres, origen de temptacions ―més o menys directes― contra la perseverança; per a uns altres, causa d’ineficàcia absoluta; i per a tothom, llast que s’oposa a un lliurament total.

La rella que llaura i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.

Després de la teva decisió, cada dia fas un descobriment nou. Recordes l’ahir, quan et demanaves constantment: «¿i això, com?»..., i continuaves després en els teus dubtes o en els teus desencants...

Ara sempre trobes la resposta exacta, raonada i clara. I, en sentir com contesten a les teves preguntes de vegades puerils, se t’acut pensar: «Així devia atendre Jesús els primers Dotze.»

¡Vocacions, Senyor, més vocacions! No m’importa si la sembra va ser meva o d’un altre ―¡sembraves Tu, Jesús, amb les nostres mans!―; només sé que ens has promès la maduresa del fruit: «et fructus vester maneat!» ―que el vostre fruit serà durador.

Que siguis clar. Si et diuen que vas «a pescar-los», contesta que sí, que això desitges... Però..., ¡que no pateixin! Perquè, si no tenen vocació ―si Ell no els crida―, no vindran; i si en tenen, quin ridícul acabar com el jove ric de l’Evangeli: sols i tristos.

La teva feina d’apòstol és gran i bonica. Ets al punt de confluència de la gràcia amb la llibertat de les ànimes; i assisteixes al moment solemníssim de la vida d’alguns homes: la seva trobada amb Crist.

Sembla que us han triat d’un en un..., deia.

―¡I així és!

Te n’has de convèncer: necessites formar-te bé, de cara a aquesta allau de gent que ens caurà al damunt, amb la pregunta precisa i exigent: ―«Bé, ¿què s’ha de fer?»

Una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d’avui en vuit, sinó d’avui a demà, i d’ara a després.

¡Quina pena fa comprovar com marxen units, per diverses passions ―però units contra els cristians, fills de Déu―, els qui odien el Senyor i alguns que afirmen que estan al seu servei!

En certs ambients, sobretot en els de l’esfera inteŀlectual, s’aprecia i es palpa com una consigna de sectes, servida de vegades fins i tot per catòlics, que ―amb cínica perseverança― manté i propaga la calúmnia, per posar ombres damunt l’Església, o damunt persones i entitats, contra tota veritat i tota lògica.

Resa cada dia, amb fe: «Ut inimicos sanctae Ecclesiae» ―enemics, perquè se’n proclamen ells― «humiliare digneris, te rogamus audi nos!» Confon, Senyor, els qui et persegueixen, amb la claredat de la teva llum, que estem decidits a propagar.

¿Que és vella aquesta idea del catolicisme, i per tant inacceptable?... ―Més antic és el sol, i no ha perdut la seva llum; més arcaica l’aigua, i encara treu la set i refresca.

No es pot tolerar que ningú, ni que sigui amb bon fi, falsegi la història o la vida. ―Però denota una gran equivocació aixecar un pedestal als enemics de l’Església, que han gastat els seus dies en aquella persecució. Te n’has de convèncer: la veritat històrica no pateix, pel fet que un cristià no coŀlabori a construir un pedestal, que no ha d’existir: ¿des de quan l’odi s’ha presentat com a model?

La propaganda cristiana no necessita provocar antagonismes, ni maltractar els qui no coneixen la nostra doctrina. Si es procedeix amb caritat ―«caritas omnia suffert!», l’amor ho suporta tot―, qui era contrari, defraudat del seu error, sincerament i delicadament pot acabar comprometent-se. ―Tanmateix, no hi pot haver cessions en el dogma, en nom d’una ingènua «amplitud de criteri», perquè, qui actués així, s’exposaria a situar-se fora de l’Església: i, en comptes d’aconseguir el bé per a altres, es faria mal a si mateix.

El cristianisme és «insòlit», no s’acomoda a les coses d’aquest món. I aquest és potser el seu «més gran inconvenient», i l’ensenya dels mundans.

Alguns no saben res de Déu..., perquè no se’ls ha parlat en termes comprensibles.

On no t’hi arribi la inteŀligència, demana que puguis abastar-ho amb la santa pilleria, per servir més i millor a tothom.

Creu-me, l’apostolat, la catequesi, ordinàriament, ha de ser capiŀlar: d’un en un. Cada creient amb el seu company immediat.

Als fills de Déu ens importen totes les ànimes, perquè ens importa cada ànima.

Empara’t en la Verge Maria, Mare del bon Consell, perquè de la teva boca no en surtin mai ofenses a Déu.