Llistat de punts

El Senyor necessita ànimes fermes i agosarades, que no pactin amb la mediocritat i s’endinsin amb pas segur en tots els ambients.

Serè i equilibrat de caràcter, inflexible voluntat, fe profunda i pietat ardent: característiques imprescindibles d’un fill de Déu.

Fins de les pedres pot treure el Senyor fills d’Abraham... Però hem de procurar que la pedra no sigui trencadissa. D’un pedrot sòlid, encara que sigui informe, se’n pot tallar més fàcilment un carreu magnífic.

L’apòstol no ha de limitar-se al nivell d’una criatura mediocre. Déu el crida perquè actuï com a portador d’humanitat i transmissor d’una novetat eterna. ―Per això, l’apòstol necessita ser una ànima llargament, pacientment, heroicament formada.

Cada dia descobreixo coses noves en mi, et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s’estima de debò... sempre es troben detalls per estimar encara més.

Seria lamentable que algú, en veure com actuen els catòlics en la vida social, arribés a la conclusió que ho fan amb encongiment i manca d’aptitud.

No es pot oblidar que el nostre Mestre era ―¡és!― «perfectus Homo» ―Home perfecte.

Si el Senyor t’ha donat una bona qualitat ―o una habilitat―, no és solament perquè en frueixis, o per envanir-te’n, sinó per desplegar-la amb caritat en servei del proïsme.

―¿I quan trobaràs una ocasió millor per servir que ara, convivint amb tantes ànimes, que comparteixen el teu mateix ideal?

Davant la pressió i l’impacte d’un món materialitzat, hedonista, sense fe..., ¿com es pot exigir i justificar la llibertat de no pensar com «ells», de no obrar com «ells»?...

―A un fill de Déu no li cal demanar aquesta llibertat, perquè Crist ja ens l’ha guanyada d’una vegada per sempre més: però ha de defensar-la i demostrar-la en qualsevol ambient. Només així, entendran «ells» que la nostra llibertat no està encadenada per l’entorn.

Els teus parents, els teus coŀlegues, les teves amistats, van advertint el canvi, i s’adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

―No pateixis, ¡tira endavant!: s’acompleix el «vivit vero in me Christus» ―ara és Crist qui viu en tu.

Aprecia els qui sàpiguen dir-te que no. I, a més, demana’ls que et raonin la negativa, per aprendre’n..., o per corregir.

Abans eres pessimista, indecís i apàtic. Ara t’has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix..., perquè a la fi t’has decidit a buscar el teu suport només en Déu.

Trista situació la d’una persona amb magnífiques virtuts humanes, i amb mancança absoluta de visió sobrenatural: perquè aquelles virtuts fàcilment les aplicarà només als seus fins particulars. ―Medita-ho.

Compleixes un pla de vida exigent: matineges, fas oració, reps els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques..., ¡però notes que et falta alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat ―la lluita per arribar-hi― és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Potser descobriràs llavors, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon coŀlega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

Per tirar endavant, en la vida interior i en l’apostolat, no és la devoció sensible el que cal; sinó la disposició decidida i generosa, de la voluntat, als requeriments divins.

Sense el Senyor no podràs fer cap passa segura. ―Aquesta certesa que necessites la seva ajuda, et durà a unir-te més a Ell, amb confiança ferma, perseverant, ungida d’alegria i de pau, encara que el camí es faci aspre i costerut.

Mira la gran diferència que hi ha entre la manera d’obrar natural i primera comença bé, i acaba després afluixant. La segona comença igualment bé..., però després s’esforça per continuar encara més bé.

No és dolent comportar-se bé per nobles raons humanes. ―Però... ¡quina diferència quan «manen» les sobrenaturals!

Tot contemplant aquella alegria davant la feina dura, va demanar l’amic: Però, ¿es fan totes aquestes tasques per entusiasme? ―I li van respondre amb goig i serenitat: «¿Per entusiasme?..., ¡ens hauríem lluït!»; «per Dominum nostrum Iesum Christum!» ―¡per nostre Senyor Jesucrist!, que ens espera contínuament.

El món necessita que desvetllem els endormiscats, que animem els tímids, que guiem els desorientats; en un mot, que els enquadrem en les files de Crist, perquè no es malbaratin tantes energies.

Potser a tu també et farà servei aquella indústria sobrenatural ―delicadesa de voluntari amor― que es repetia una ànima molt de Déu, davant les diverses exigències: «Ja és hora que et decideixis, de debò, a fer alguna cosa que valgui la pena.»

¿Quina perfecció cristiana pretens assolir, si fas sempre el teu caprici, «allò que t’agrada»...? Tots els teus defectes, no combatuts, donaran un lògic fruit constant de males obres. I la teva voluntat ―que no estarà temperada en una lluita perseverant― no et servirà de res, quan arribi una ocasió difícil.

La façana és d’energia i fermesa. ―Però, ¡quanta fluixesa i falta de voluntat per dins!

―Fomenta la decisió que les teves virtuts no es transformin en disfressa, sinó en hàbits que defineixin el teu caràcter.

«En conec algunes i alguns que no tenen esma ni per demanar socors», em dius disgustat i afligit. ―No passis de llarg; la teva voluntat de salvar-te i de salvar-los pot ser el punt de partida de la seva conversió. A més, si fas memòria, t’adonaràs que a tu també et van allargar la mà.

La gent flongeta, la que es queixa de mil petiteses ridícules, és la que no sap sacrificar-se en aquestes menuderies diàries per Jesús..., i molt menys pels altres.

¡Quina vergonya si el teu capteniment ―¡tan dur, tan exigent amb els altres!― peca d’aquesta flongesa en el teu deure quotidià!