Llistat de punts

La teva felicitat a la terra s’identifica amb la teva fidelitat a la fe, a la puresa i al camí que el Senyor t’ha marcat.

La castedat ―la de cadascú en el seu estat: solter, casat, vidu, sacerdot― és una triomfant afirmació de l’amor.

El «miracle» de la puresa té com a punts de suport l’oració i la mortificació.

Més perillosa es revela la temptació contra la castedat, com més dissimulada ve: en presentar-se insidiosament, enganya més bé.

―¡No transigeixis, ni tan sols amb l’excusa de no «semblar estrany»!

La santa puresa: ¡humilitat de la carn! Senyor ―li demanaves―, set baldes per al meu cor. I et vaig aconsellar que li demanessis set baldes per al cor i, també, vuitanta anys de gravetat per a la teva joventut...

A més a més, vigila..., perquè abans s’apaga una espurna que un incendi; fuig..., perquè aquí és una vil covardia ser «valent»; no vagis amb els ulls escampats... perquè això no indica ànim despert, sinó insídia de satanàs.

Però tota aquesta diligència humana, amb la mortificació, el cilici, la deixuplina i el dejuni, ¡que poc que valen, sense Tu, Déu meu!

Així va matar aquell confessor la concupiscència d’una ànima delicada, que s’acusà de certes curiositats: ―«¡Bah!: instints de mascles i de femelles.»

Tan bon punt s’admet voluntàriament aquell diàleg, la temptació roba la pau de l’ànima, de la mateixa manera que la impuresa consentida destrueix la gràcia.

Ha seguit el camí de la impuresa, amb tot el cos..., i amb tota l’ànima. ―La fe se li ha anat desdibuixant..., tot i que prou li consta que no és problema de fe.

«Vostè em va dir que es pot arribar a ser “un altre” sant Agustí,¹ després del meu passat. No ho dubto, i avui més que ahir vull mirar de comprovar-ho.»

Però has de tallar coratjosament i d’arrel, com el sant bisbe d’Hipona.

Sí, demana perdó contrit, i fes abundant penitència pels esdeveniments impurs de la teva vida passada, però no vulguis recordar-los.

Aquesta conversa..., bruta, ¡de claveguera!

―No n’hi ha prou que no la secundis: ¡manifesta fermament la teva repugnància!

Sembla com si l’«esperit» s’anés reduint, empetitint, fins que esdevé un puntet... I el cos s’engrandeix, s’ageganta, fins a dominar. ―Per a tu va escriure sant Pau: «Castigo el meu cos i l’esclavitzo, no sigui que, havent predicat a altres, arribi jo a ser reprovat.»