Llistat de punts

És inútil pretendre agradar a tothom. De descontents, de gent que protesti, sempre n’hi haurà. Mira com resumeix això la saviesa popular: «Quan els va bé als anyells, els va malament als llops.»

¿No et comprenen?... Ell era i , però tampoc els seus no el van comprendre. ―Com tantes vegades t’he fet considerar, recorda’t de les paraules del Senyor: «No és pas més el deixeble que el Mestre.»

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

Et traslladen cap aquí i cap allà... La fama, ¿què importa?

Sigui com sigui, no passis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.

A vegades no volen entendre: estan com encegats... Però, altres vegades, ets tu qui no ha aconseguit fer-se comprendre: ¡corregeix-te!

No n’hi ha prou de tenir raó. A més, cal saber fer-la valer..., i que els altres vulguin reconèixer-la.

Així i tot, afirma la veritat sempre que calgui, sense aturar-te pel «què diran».

Si sovinteges l’escola del Mestre, no t’estranyarà que també te les hagis d’haver amb la incomprensió de tantes i de tantes persones, que podrien ajudar-te moltíssim, només que fessin el mínim esforç per ser comprensius.

No l’has maltractat físicament... Però l’has ignorat tantes vegades; l’has mirat amb indiferència, com a un estrany.

―¿Et sembla poc?

Sense pretendre-ho, els qui persegueixen santifiquen... ―Però, ¡ai d’aquests «santificadors»!

A la terra, moltes vegades paguen calumniant.

No podem estar-nos de braços plegats, quan una subtil persecució condemna l’Església a morir d’inanició, relegant-la fora de la vida pública i, sobretot, impedint-li d’intervenir en l’educació, en la cultura, en la vida familiar.

No són drets nostres: són de Déu, i a nosaltres, els catòlics, Ell ens els ha confiat..., ¡perquè els exercitem!

No és el mateix un vent suau que l’huracà. Davant el primer, tothom resisteix: és un joc de nens, comèdia de lluita.

―Petites contradiccions, escassetat, angunietes... Les passaves de bon grat, i vivies la interior joia de pensar: ¡ara sí que treballo per Déu, perquè tenim Creu!...

Però, pobre fill meu: va arribar l’huracà, i sents un sacseig, unes estrebades que arrencarien arbres centenaris. Això..., dins i fora. ¡Confia! No podrà desarrelar i el teu Amor, ni treure’t del teu camí..., si tu no t’apartes del «cap», si sents la unitat.