Llistat de punts

Em comentaves que hi ha escenes de la vida de Jesús que t’emocionen més: quan es posa en contacte amb homes en carn viva..., quan duu la pau i la salut als qui tenen destrossats l’ànima i el cos pel dolor... T’entusiasmes ―insisties― en veure’l curar la lepra, retornar la vista, guarir el paralític de la piscina: el pobre de qui no se’n recorda ningú. ¡El contemples llavors tan profundament humà, tan al teu abast!

―Doncs..., Jesús continua sent el d’aleshores.

Vas demanar al Senyor que et deixés sofrir una mica per Ell. Però després, quan arriba el patiment en forma tan humana, tan normal ―dificultats i problemes familiars..., o aquelles mil petiteses de la vida ordinària―, se’t fa treballós de veure-hi Crist al darrere. ―Obre amb docilitat les mans a aquests claus..., i el teu dolor es tornarà goig.

No et queixis, si pateixes. Es poleix la pedra que s’estima, la que és bona.

¿Et fa mal? ―Deixa’t tallar, amb agraïment, perquè Déu t’ha pres a les seves mans com un diamant... No es treballa pas així, un còdol vulgar.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació veient amb quin entusiasme altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Que seguim el seu exemple.

¿Et planys?... i m’expliques com si tinguessis la raó: ¡una punxada!... ¡una altra!...

―¿Però no t’adones que és ximple sorprendre’s que hi hagi espines entre les roses?

Deixa’m que, com fins ara, et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir davant meu un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus patiments... I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

¿No et comprenen?... Ell era i , però tampoc els seus no el van comprendre. ―Com tantes vegades t’he fet considerar, recorda’t de les paraules del Senyor: «No és pas més el deixeble que el Mestre.»

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

Et traslladen cap aquí i cap allà... La fama, ¿què importa?

Sigui com sigui, no passis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.

A vegades no volen entendre: estan com encegats... Però, altres vegades, ets tu qui no ha aconseguit fer-se comprendre: ¡corregeix-te!

No n’hi ha prou de tenir raó. A més, cal saber fer-la valer..., i que els altres vulguin reconèixer-la.

Així i tot, afirma la veritat sempre que calgui, sense aturar-te pel «què diran».

Si sovinteges l’escola del Mestre, no t’estranyarà que també te les hagis d’haver amb la incomprensió de tantes i de tantes persones, que podrien ajudar-te moltíssim, només que fessin el mínim esforç per ser comprensius.