Llistat de punts

Quan li van parlar de comprometre’s personalment, la seva reacció fou raonar així: «En aquest cas, podria fer això..., hauria de fer allò altre...»

―Li van respondre: «Aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s’agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d’ànim, o bé anar-se’n. “Qui non est mecum...” ―qui no està amb mi, està contra mi.»

De la falta de generositat a la tebiesa només hi ha un pas.

A fi que no l’imitis, copio d’una carta aquest exemple de covardia: «Per descomptat, li agraeixo molt que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, quan supliqui al Senyor que em faci “apòstol”, no s’esforci a demanar-li que m’exigeixi l’entrega de la meva llibertat.»

Aquell conegut teu, molt inteŀligent, bon burgès, bona persona, deia: «Complir la llei, però amb mesura, sense passar-se de la ratlla, tan just com es pugui.»

I afegia: «¿Pecar?, no; però donar-se, tampoc.» Fan pena de debò aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

Quan el teu egoisme t’aparta de l’afany comú pel benestar sa i sant dels homes, quan et tornes calculador i no et commous davant les misèries materials o morals dels teus semblants, m’obligues a tirar-te a la cara una cosa molt forta, perquè reaccionis: si no sents la beneïda fraternitat amb els teus germans els homes, i vius al marge de la gran família cristiana, ets un pobre expòsit.

Molt d’entusiasme i de comprensió, demostra. Però quan veu que es tracta d’«ell», que «ell» ha de contribuir-hi de debò, es retira covardament.

Em recorda aquells que, en moments de greu perill, exclamaven amb falsa valentia: ¡guerra, guerra!, però ni volien donar diners, ni allistar-se per defensar la pàtria.

Et trobes sol..., et queixes..., tot et molesta. ―Perquè el teu egoisme t’aïlla dels teus germans, i perquè no t’acostes a Déu.

Compleixes un pla de vida exigent: matineges, fas oració, reps els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques..., ¡però notes que et falta alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat ―la lluita per arribar-hi― és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Potser descobriràs llavors, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon coŀlega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

No tens ni un bri de visió sobrenatural i, en els altres, només veus persones de millor o pitjor posició social. De les ànimes, ni te’n recordes per a res, ni les serveixes. Per això no ets generós..., i vius molt lluny de Déu amb la teva falsa pietat, encara que resis molt.

Prou clar ha parlat el Mestre: «Aparteu-vos de mi, i aneu al foc etern, perquè vaig tenir fam..., vaig tenir set..., era a la presó..., i no em vàreu atendre.»

No és compatible estimar Déu amb perfecció, i deixar-se dominar per l’egoisme ―o per l’apatia― en el tracte amb els altres.

La teva caritat ha de ser adequada, ajustada, a les necessitats dels altres...; no a les teves.