Llistat de punts

N’hi ha que erren per feblesa ―per la fragilitat del fang amb què estem fets―, però es mantenen íntegres en la doctrina.

Són els mateixos que, amb la gràcia de Déu, demostren la valentia i la humilitat heroiques de confessar l’errada, i de defensar ―aferrissadament― la veritat.

M’escrius que has arribat, per fi, al confessionari, i que has tastat la humiliació d’haver d’obrir la claveguera ―és el que dius― de la teva vida davant «un home».

―¿Quan arrencaràs aquesta vana estimació que sents de tu mateix? Llavors, aniràs a la confessió joiós de mostrar-te com ets, davant «aquell home» ungit ―un altre Crist, ¡el mateix Crist!―, que et dona l’absolució, el perdó de Déu.

Nadal. M’escrius: «Seguint el fil de l’espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l’Infant. ¡Que content que em posaré a Betlem!: pressento que esclataré en una joia sense límit. ¡Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou...»

―¡Tant de bo sigui veritat aquest voler teu!

¡Una altra vegada a les teves antigues bogeries!... I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et falta humilitat.

Sembla que t’entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues lligat a la pobra felicitat de les garrofes. Orgullosament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t’humilies, t’espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.

«Pare, tal com em va aconsellar, me’n ric, de les meves misèries ―sense oblidar que no hi haig de transigir―, i llavors em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l’efecte que perdo el camí.»

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. ¡Senyor ―repeteix-ho amb cor contrit―, que no t’ofengui més!

Però no t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Com que necessàriament, tard o d’hora, has d’ensopegar amb l’evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t’insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s’ha oblidat de tu, que la teva crida a l’apostolat és debades, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d’apòstol...

―¡Res d’això no és veritat!

T’ha dolgut en l’ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries...; i així, continuar còmodament ―¡però amb gust de sèver!― arrossegant aquesta trista càrrega.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert dins teu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell... i tens el núvol de la incertesa dins el cor. A més a més, apareix la temptació quan menys ho vols o l’esperes, quan per fatiga afluixa la teva voluntat.

Ja no saps si t’humilia, encara que et dol veure’t així... Però que et dolgui per Ell, per Amor d’Ell; aquesta contrició d’amor t’ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te’ls descobreixen, no tenen fonament...

―Demana la veritable humilitat.

«Continuo sent una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas habituant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una joia creixent.

«Verge Immaculada, prou sé que soc un pobre miserable, que no faig més que augmentar cada dia el nombre dels meus pecats...» M’has dit que parlaves així amb la nostra Mare, l’altre dia.

I et vaig aconsellar, ben segur, que resessis el sant Rosari: ¡beneïda monotonia d’avemaries que purifica la monotonia dels teus pecats!