Llistat de punts

Cada dia et notes més ficat en Déu..., em dius. ―Llavors, cada dia estaràs més a prop dels teus germans.

Compleixes un pla de vida exigent: matineges, fas oració, reps els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques..., ¡però notes que et falta alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat ―la lluita per arribar-hi― és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Potser descobriràs llavors, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon coŀlega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

A vegades pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

―Escolta: ¿oi que no estàs tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir tot seguit: la convivència te n’ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat vol dir respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu..., sense pretendre que pensin com tu, que s’uneixin a tu.

―Se’m va acudir fer-te aquesta consideració: aquests camins, diferents, són paraŀlels; seguint el seu, cada un arribarà a Déu...; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

¡Que l’altre està ple de defectes! Bé... Però, a més que únicament al Cel hi ha els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t’aprecien: perquè t’estimen amb l’amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

―¡Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu... ―Jo tinc la certesa que fa els possibles per entendre’t. Però tu, ¿quan t’esforçaràs una miqueta per comprendre’l?

¡D’acord!, ho admeto: aquella persona s’ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap mena de categoria.

―¡Mereix humanament tot el menyspreu!, has afegit.

―Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: ¡Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la va menysprear, ¿com t’hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, es redueix a una trista coparticipació, que no mereix la més mínima estima.

Veritablement la vida, per ella sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. ―Però això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui t’envolten.

La indulgència és proporcional a l’autoritat. Un simple jutge ha de condemnar ―potser reconeixent els atenuants― el reu convicte i confés. El poder sobirà d’un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l’ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m’acollia amb afecte de Pare.» Això va escriure als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle xx.