Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que es farà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes ―no saben quines― que amb Crist contribueixen a fer-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles...: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Així pensaves tu, fins que van venir a «despertar-te».

L’entrega és el primer pas d’una cursa de sacrifici, d’alegria, d’amor, d’unió amb Déu. ―I així, tota la vida s’omple d’una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana només hi veu negació, sofriment, dolor.

«Pregui per mi ―deies―: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa.»

Bé. ―Però, ¿quins mitjans poses perquè aquests propòsits siguin eficaços?

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vaciŀlen tant a correspondre amb el millor que tenen: la vida, la família, les iŀlusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se’ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n’hi ha prou. Cada dia, has d’ajudar els qui t’envolten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita-ho lentament: és molt poc el que se’m demana, pel molt que se’m dona.

Per a tu, que no acabes d’arrencar, considera el que m’escrivia un germà teu: «Costa, però un cop presa la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!»

Aquests dies ―em comentaves― han transcorregut més feliços que mai. ―I et vaig respondre sense vaciŀlar: perquè «has viscut» una mica més entregat que normalment.

La crida del Senyor ―la vocació― es presenta sempre així: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.»

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que és el sacrifici ―«gaudium cum pace», alegria i pau―, si la renúncia és completa!

Quan li van parlar de comprometre’s personalment, la seva reacció fou raonar així: «En aquest cas, podria fer això..., hauria de fer allò altre...»

―Li van respondre: «Aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s’agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d’ànim, o bé anar-se’n. “Qui non est mecum...” ―qui no està amb mi, està contra mi.»

De la falta de generositat a la tebiesa només hi ha un pas.

A fi que no l’imitis, copio d’una carta aquest exemple de covardia: «Per descomptat, li agraeixo molt que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, quan supliqui al Senyor que em faci “apòstol”, no s’esforci a demanar-li que m’exigeixi l’entrega de la meva llibertat.»

Aquell conegut teu, molt inteŀligent, bon burgès, bona persona, deia: «Complir la llei, però amb mesura, sense passar-se de la ratlla, tan just com es pugui.»

I afegia: «¿Pecar?, no; però donar-se, tampoc.» Fan pena de debò aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

«Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis.» Paraules clares de l’Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, però no perceben.

¿Com és que t’amoïnes si alguns, «veient» l’apostolat i coneixent la seva grandesa, no s’entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no s’hi llancen, ¡d’altres en vindran!

Des que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l’horitzó ―cada dia, més bell―, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».

, Mestra de donació sense límits. ―¿Te’n recordes?: amb lloança adreçada a Ella, afirma Jesucrist: «¡El qui compleix del meu Pare, aquest ―aquesta― és la meva mare!...»

Demana-li a aquesta Mare bona que en la teva ànima adquireixi força ―força d’amor i d’alliberament― la seva resposta de generositat exemplar: «Ecce ancilla Domini!» ―heus aquí l’esclava del Senyor.

Et parlava de l’horitzó, que s’obre als nostres ulls, i del camí que hem de recórrer. ―¡No hi trobo problemes!, vas declarar, com estranyat de «no trobar-ne»...

―Grava’t bé això al cap: ¡¡és que no n’hi ha d’haver!!

Potser a tu també et farà servei aquella indústria sobrenatural ―delicadesa de voluntari amor― que es repetia una ànima molt de Déu, davant les diverses exigències: «Ja és hora que et decideixis, de debò, a fer alguna cosa que valgui la pena.»

T’espantava el camí dels fills de Déu perquè, en nom del Senyor, t’urgien a complir, a negar-te, a sortir de la teva torre de marfil. Et vas excusar..., i et confesso que no m’estranya gens aquesta càrrega, que et pesa: un munt de complexos i recargolaments, d’afectacions i escrúpols, que et deixa inútil.

No t’enfadis si et dic que t’has portat amb menys enteresa ―com si fossis pitjor o inferior― que la gent depravada, pregonera audaç del mal.

«Surge et ambula!» ―alça’t i camina, ¡decideix-te!, ¡encara pots alliberar-te d’aquest farcell nefast si, amb la gràcia de Déu, escoltes el que Ell demana i, sobretot, si el secundes plenament i de bon grat!