Llistat de punts

«L’oració» és la humilitat de l’home que reconeix la seva profunda misèria i la grandesa de Déu, al qual s’adreça i adora, de manera que tot ho espera d’Ell i res de si mateix.

«La fe» és la humilitat de la raó, que renuncia al seu propi criteri i es prostra davant els judicis i l’autoritat de l’Església.

«L’obediència» és la humilitat de la voluntat, que se subjecta al voler d’altri, per Déu.

«La castedat» és la humilitat de la carn, que se sotmet a l’esperit.

«La mortificació» exterior és la humilitat dels sentits.

«La penitència» és la humilitat de totes les passions, immolades al Senyor.

―La humilitat és la veritat en el camí de la lluita ascètica.

És molt gros saber-se no res davant de Déu, perquè és així.

«Apreneu de mi que soc benigne i humil de cor...» ¡Humilitat de Jesús!... ¡Quina lliçó per a tu, que ets un pobre instrument de fang!: Ell ―sempre misericordiós― t’ha enlairat, fent lluir en la teva vilesa, gratuïtament exalçada, les llums del sol de tu, ¡quantes vegades has disfressat la teva supèrbia sota capa de dignitat, de justícia...! ¡I quantes ocasions d’aprendre del Mestre has desaprofitat, per no haver sabut sobrenaturalitzar-les!

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te’ls descobreixen, no tenen fonament...

―Demana la veritable humilitat.

Deixa’m que et recordi, entre d’altres, alguns senyals evidents de falta d’humilitat:

―pensar que les coses que fas o dius estan més ben fetes o més ben dites que les dels altres;

―voler sortir-te sempre amb la teva;

―disputar sense raó o ―quan en tens― insistir amb tossuderia i de mala manera;

―donar el teu parer sense que te’l demanin, ni ho exigeixi la caritat;

―menysprear el punt de vista dels altres;

―no mirar tots els teus dons i qualitats com a prestats;

―no reconèixer que ets indigne de tota honra i apreciació, fins i tot de la terra que trepitges i de les coses que posseeixes;

―posar-te a tu mateix com a exemple en les converses;

―parlar malament de tu mateix, perquè formin un bon judici de tu o et contradiguin;

―excusar-te quan se’t reprèn;

―encobrir al Director algunes faltes humiliants, perquè no perdi el concepte que té de tu;

―escoltar amb complaença que et lloïn, o alegrar-te que hagin parlat bé de tu;

―doldre’t que altres siguin més apreciats que tu;

―negar-te a exercir oficis inferiors;

―buscar o desitjar singularitzar-te;

―insinuar en la conversa paraules de lloança pròpia o que deixen entendre la teva honradesa, el teu enginy o traça, el teu prestigi professional...;

―avergonyir-te de no tenir determinats béns...

Ser humil no equival a tenir angoixa o temor.

Fugim d’aquella falsa humilitat que es diu comoditat.

Li diu Pere: ¡Senyor!, ¿Tu, rentar-me a mi els peus? Jesús respongué: El que jo faig, tu ara no ho entens; ho entendràs després. Pere insisteix: Tu no em rentaràs mai a mi els peus. Replicà Jesús: Si Jo no et rentava, no tindràs part amb mi. Es rendeix Simó Pere: Senyor, no solament els peus, sinó també les mans i el cap.

Davant la crida a un lliurament total, complet, sense vaciŀlacions, moltes vegades hi oposem una falsa modèstia, com ¡Tant de bo fóssim també homes de cor, com l’Apòstol!: Pere no permet a ningú que estimi Jesús més que ell. Aquest amor duu a reaccionar així: ¡Soc aquí!, ¡renta’m mans, cap, peus!, ¡purifica’m del tot!, que jo vull donar-me a Tu sense reserves.

Per a tu, transcric d’una carta: «M’encanta la humilitat evangèlica. Però em revolta l’encongiment amoltonat i irreflexiu d’alguns cristians, que desprestigien d’aquesta manera l’Església. Devia ser en ells que es va fixar aquell escriptor ateu, quan va dir que la moral cristiana és una moral d’esclaus...» Realment som servents: servents elevats a la categoria de fills de Déu, que no volen comportar-se com a esclaus de les passions.

El convenciment de la teva «mala pasta» ―el teu propi coneixement― et donarà la reacció sobrenatural, que farà arrelar més i més en la teva ànima el goig i la pau, davant la humiliació, el menyspreu, la calúmnia...

Després del «fiat» ―Senyor, el que Tu vulguis―, el teu raciocini en aquests casos haurà de ser: «¿Només ha dit això? Es veu que no em coneix; altrament, no hauria fet tan curt.»

Com que estàs convençut que mereixes més maltractament, sentiràs gratitud envers aquella persona, i t’alegraràs d’allò que a un altre el faria patir.

Com més amunt s’alça l’estàtua, més fort i perillós és després el cop quan cau.

Ves a la direcció espiritual cada cop amb més humilitat, i puntualment, que és també humilitat.

Pensa ―no t’equivoques, perquè allà Déu et parla― que ets com un nen petit, ¡sincer!, al qual van ensenyant a enraonar, a llegir, a conèixer les flors i els ocells, a viure les alegries i les penes, a fixar-se en el terra que trepitja.

«Quia respexit humilitatem ancillae suae» ―perquè veié la baixesa de la seva esclava...

―¡Cada dia em persuadeixo més que la humilitat autèntica és la base sobrenatural de totes les virtuts!

Parla amb la nostra Mare, perquè Ella ens entreni a caminar per aquesta via.