Llistat de punts

¿Que no té temps?... Millor. Justament a Crist li interessen els que no tenen temps.

El treball és la vocació inicial de l’home, és una benedicció de Déu, i s’equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig.

El Senyor, el més bo dels pares, va coŀlocar el primer home al Paradís, «ut operaretur» ―perquè treballés.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l’Església i per atraure ―amb el nostre prestigi professional― tantes altres ànimes que, sent bones, lluiten aïlladament. Són arma fonamentalíssima per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

Demano a Déu que et serveixin també de model l’adolescència i la joventut de Jesús, igual quan argumentava amb els doctors del Temple, que quan treballava al taller de Josep.

¡Trenta-tres anys de Jesús!...: trenta van ser de silenci i obscuritat; de submissió i treball...

M’escrivia aquell xicotàs: «El meu ideal és tan gran que no hi cap sinó al mar.» ―Li vaig contestar: ¿I el Sagrari, tan «petit»?; ¿i el taller «vulgar» de Natzaret?

―¡En la grandesa de l’ordinari ens hi espera Ell!

Davant Déu, cap feina no és d’ella mateixa ni gran ni petita. Tot adquireix el valor de l’Amor amb què es fa.

L’heroisme del treball consisteix a «acabar» cada tasca.

Hi torno: en la senzillesa de la teva feina ordinària, en els detalls monòtons de cada dia, has de descobrir el secret ―per a tants amagat― de la grandesa i de la novetat: l’Amor.

T’ajuda molt ―em dius― aquest pensament: des dels primers cristians, ¿quants comerciants es deuen haver fet sants?

I vols demostrar que també ara és possible... ―El Senyor no t’abandonarà en aquest designi.

Tu també tens una vocació professional, que t’«esperona». ―Doncs, aquest «esperó» és l’ham per pescar homes.

Rectifica, per tant, la intenció, i no deixis d’adquirir tot el prestigi professional possible, en servei de Déu i de les ànimes. El Senyor compta també amb «això».

Per acabar les coses, cal començar a fer-les.

―Sembla una obvietat, però ¡et falta tantes vegades aquesta senzilla decisió!, i... ¡com s’alegra satanàs de la teva ineficàcia!

¿Preocupacions?... Jo no tinc preocupacions ―et vaig dir―, perquè tinc moltes ocupacions.

Passes per una etapa crítica: un cert temor vague; dificultat per adaptar el pla de vida; una feina aclaparadora, perquè no en tens prou amb les vint-i-quatre hores del dia, per complir amb totes les teves obligacions...

―¿Has provat de seguir el consell de l’Apòstol: «Que es faci tot decorosament i amb ordre»?, és a dir, en la presència de Déu, amb Ell, per Ell i només per a Ell.

Quan distribueixis el teu temps, has de pensar també a què destinaràs els espais lliures que es presentin en hores imprevistes.

Sempre he entès el descans com a apartament de les coses contingents de cada dia, mai com a dies d’oci.

Descans significa represa: aplegar forces, ideals, plans... En poques paraules: canviar d’ocupació, per tornar després ―amb nova empenta― al quefer habitual.

Ara, que tens moltes coses a fer, han desaparegut tots «els teus problemes»... ―Has de ser sincer: com que t’has decidit a treballar per Ell, ja no et sobra temps per pensar en els teus egoismes.

Les jaculatòries no són un entrebanc per a la feina, igual que el batec del cor no destorba el moviment del cos.

Santificar el propi treball no és una quimera, sinó missió de tot cristià...: teva i meva.

―És el que va descobrir aquell ajustador, que comentava: «Em fa tornar boig de content aquesta certesa, que jo, fent anar el torn i cantant, cantant força ―per dins i per fora―, puc fer-me sant...: ¡quina bondat la del nostre Déu!»

La labor apostòlica et sembla ingrata, especialment quan contemples que poc que estimen Déu els teus companys, mentre fugen de la gràcia i del bé que desitges prestar-los.

Has de procurar compensar tu tot el que ells ometen, donant-te també a Déu en el treball ―com no ho havies fet fins ara―, convertint-lo en oració que puja al Cel per la humanitat.

Treballar amb alegria no equival a treballar «alegrement», sense profunditat, com traient-se del damunt un pes molest...

―Procura que, per atabalament o per lleugeresa, no perdin valor els teus esforços i, al capdavall, t’exposis a presentar-te davant de Déu amb les mans buides.

N’hi ha que es mouen amb prejudicis a la feina: per principi, no es refien de ningú i, per descomptat, no entenen la necessitat de buscar la santificació del seu ofici. Si hi parles, et responen que no els afegeixis una altra càrrega a la de la seva pròpia tasca, que suporten de mala gana, com un pes.

―Aquesta és una de les batalles de pau que s’ha de guanyar: trobar Déu en l’ocupació de cadascú i ―amb Ell i com Ell― servir els altres.

T’espantes davant les dificultats, i et retreus. ¿Saps quin resum pot dibuixar-se del teu comportament?: ¡comoditat, comoditat i comoditat!

Havies dit que estaves disposat a gastar-te, i a gastar-te sense limitacions, i te’m plantes en aprenent d’heroi. ¡Reacciona amb maduresa!

Estudiant: aplica’t amb esperit d’apòstol als teus llibres, amb la convicció íntima que aquestes hores i hores són ja, ¡ara!, un sacrifici espiritual ofert a Déu, profitós per a la humanitat, per al teu país, per a la teva ànima.