Llistat de punts

No és veritat que hi hagi oposició entre ser bon catòlic i servir amb fidelitat la societat civil. Com no tenen per què topar l’Església i l’Estat, en l’exercici legítim de la seva autoritat respectiva, de cara a la missió que Déu els ha confiat.

Menteixen ―¡així: menteixen!― els qui afirmen el contrari. Són els mateixos que, en nom d’una falsa llibertat, voldrien «amablement» que els catòlics tornéssim a les catacumbes.

Els homes mundans s’afanyen perquè les ànimes perdin Déu al més aviat possible; i després, perquè perdin el món... No s’estimen aquest món nostre, ¡l’exploten, trepitjant els altres!

―¡Que no siguis tu també víctima d’aquesta doble estafada!

Un error fonamental del qual t’has de protegir: pensar que els costums i exigències ―nobles i legítims―, del teu temps o del teu ambient, no poden ser ordenats i ajustats a la santedat de la doctrina moral de Jesucrist.

Fixa’t que ho he precisat: els nobles i legítims. Els altres estan mancats de dret de ciutadania.

No es pot separar la religió de la vida, ni en el pensament, ni en la realitat quotidiana.

No podem estar-nos de braços plegats, quan una subtil persecució condemna l’Església a morir d’inanició, relegant-la fora de la vida pública i, sobretot, impedint-li d’intervenir en l’educació, en la cultura, en la vida familiar.

No són drets nostres: són de Déu, i a nosaltres, els catòlics, Ell ens els ha confiat..., ¡perquè els exercitem!

Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals..., abandonades a elles mateixes, o bé en mans dels qui estan mancats de la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat tancat i hostil a l’Església.

Tu, per cristià ―investigador, literat, científic, polític, treballador...―, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l’univers sencer ―escriu l’Apòstol― gemega com amb dolors de part, tot esperant l’alliberament dels fills de Déu.

Ja fa molts anys vaig veure amb claredat diàfana un criteri que serà sempre vàlid: l’ambient de la societat, apartat com està de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eterna de l’Evangeli: dins les entranyes mateixes de la societat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en la foscor ―«quasi lucernae lucentes in caliginoso loco».

És xocant la freqüència amb què, ¡en nom de la llibertat!, n’hi ha tants que tenen por ―¡i s’hi oposen!― que els catòlics siguin senzillament bons catòlics.

Guarda’t dels propagadors de calúmnies i insinuacions, que uns recullen per lleugeresa i uns altres per mala fe, destruint la serenitat de l’ambient i enverinant l’opinió pública.

De vegades, la veritable caritat demana que es denunciïn aquests atropellaments i els seus promotors. Si no, amb la seva consciència desviada o poc formada, ells i els qui els escolten podrien raonar així: callen, per tant consenten.

Vociferen els sectaris contra allò que anomenen «el nostre fanatisme», perquè els segles passen i catòlica resta immutable.

En canvi, el fanatisme dels sectaris ―perquè no té relació amb la veritat― canvia de vestidura cada temporada, alçant contra la santa Església l’espantall de meres paraules, buides de contingut pels seus fets: «llibertat», que encadena; «progrés», que retorna a la selva; «ciència», que amaga ignorància... Sempre una ensenya que cobreix vella mercaderia avariada.

¡Tant de bo es faci cada dia més fort «el teu fanatisme» per , única defensa de l’única Veritat!

No t’espantis ni et sorprenguis, davant el tancament d’alguns. No deixarà d’haver-hi mai infatuats que esgrimeixin, fent ostentacions de cultura, l’arma de la seva ignorància.

¡Quina pena fa comprovar com marxen units, per diverses passions ―però units contra els cristians, fills de Déu―, els qui odien el Senyor i alguns que afirmen que estan al seu servei!