Llistat de punts

No tothom pot arribar a ser ric, savi, famós... En canvi, tots ―sí, «tots»― estem cridats a ser sants.

Ser fidel a Déu exigeix lluita. I lluita cos a cos, home a home ―home vell i home de Déu―, detall a detall, sense claudicar.

La prova, no ho nego pas, es fa massa dura: has d’anar costa amunt, a «contrapel».

―¿Què t’aconsello? ―Repeteix: «Omnia in bonum!», tot el que passa, «tot el que em passa», és per al meu bé... Per tant ―aquesta és la conclusió encertada―: accepta això, que et sembla tan feixuc, com una dolça realitat.

Avui no n’hi ha prou amb dones o homes bons. ―A més a més, no és prou bo qui només s’acontenta a ser quasi... bo: cal ser «revolucionari».

Davant l’hedonisme, davant la càrrega pagana i materialista que ens ofereixen, Crist vol ¡anticonformistes!, ¡rebels d’Amor!

La santedat, el veritable afany per aconseguir-la, no es concedeix ni pauses ni vacances.

Alguns es captenen, al llarg de la vida, com si el Senyor hagués parlat de lliurament i de conducta recta només als qui no els costessin ―¡no n’hi ha!―, o als qui no necessitessin lluitar.

Obliden que, per a tothom, Jesús ha dit: el Regne del Cel s’arrabassa amb violència, amb la lluita santa de cada instant.

¡Quin afany tenen molts de reformar!

¿No valdria més que ens reforméssim tots, cadascú, per complir fidelment allò que està manat?

Xipolleges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerres de... estupideses. ―I després t’espantes perquè t’assalten dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i descoratjament.

―M’has de concedir que ets poc conseqüent.

Després de l’entusiasme inicial, han començat les vaciŀlacions, les incertituds, els temors. ―Et preocupen els estudis, la família, la qüestió econòmica i, sobretot, el pensament que no pots, que potser no serveixes, que et falta experiència de la vida.

Et donaré un mitjà segur per superar aquests temors ―¡temptacions del diable o de la teva falta de generositat!―: «menysprea’ls», fes fora de la teva memòria aquests records. Ja ho va predicar de manera terminant el Mestre fa vint segles: «¡No giris la cara enrere!»

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. ¡Senyor ―repeteix-ho amb cor contrit―, que no t’ofengui més!

Però no t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Si la imaginació bull al voltant teu, crea situacions iŀlusòries, composicions de lloc que, ordinàriament, no encaixen amb el teu camí, et distreuen estúpidament, et refreden, i t’aparten de la presència de Déu. ―Vanitat.

Si la imaginació regira sobre els altres, fàcilment caus en el defecte de jutjar ―quan no tens aquesta missió―, i interpretes de manera mesquina i poc objectiva el seu comportament. ―Judicis temeraris.

Si la imaginació papalloneja sobre els teus propis talents i maneres de dir, o sobre el clima d’admiració que despertes en els altres, t’exposes a perdre la rectitud d’intenció, i a donar peixet a la supèrbia.

Generalment, deixar anar la imaginació constitueix una pèrdua de temps, però, a més, quan no es domina, obre pas a tot un seguit de temptacions voluntàries.

―¡No abandonis cap dia la mortificació interior!

No em siguis tan beneitament ingenu de pensar que has de patir temptacions, per assegurar-te que estàs ferm en el camí. Seria com si desitgessis que t’aturessin el cor, per demostrar-te que vols viure.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Una altra paradoxa del camí espiritual: l’ànima menys necessitada de reforma en la seva conducta, s’afanya més per aconseguir-la, no s’atura fins a assolir-la. I a l’inrevés.

De vegades t’inventes «problemes», perquè no vas fins a l’arrel de les teves maneres de comportar-te.

―L’únic que et cal a tu és un decidit canvi de front: complir lleialment el teu deure i ser fidel a les indicacions que t’han fet en la direcció espiritual.

Has notat amb més força la urgència, la «idea fixa» de ser sant; i has enfilat cap a la lluita quotidiana sense vaciŀlacions, persuadit que has de tallar amb valentia qualsevol símptoma d’aburgesament.

Després, mentre parlaves amb el Senyor en la teva oració, has entès amb més claredat que lluita és sinònim d’Amor, i li has demanat un Amor més gran, sense por del combat que t’espera, perquè lluitaràs per Ell, amb Ell i en Ell.

¿Embolics?... Sigues sincer, i reconeix que t’estimes més ser esclau d’un egoisme teu, en comptes de servir Déu o aquella ànima. ―¡Cedeix!

«Beatus vir qui suffert tentationem...» ―benaurat l’home que pateix temptació perquè, després d’haver estat provat, rebrà la corona de Vida.

¿No t’omple d’alegria comprovar que aquest esport interior és una font de pau que no s’esgota mai?

«Nunc coepi!» ―¡ara començo!: és el crit de l’ànima enamorada que, a cada instant, tant si ha estat fidel com si li ha faltat generositat, renova el seu desig de servir ―¡d’estimar!― amb lleialtat integral el nostre Déu.

T’ha dolgut en l’ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries...; i així, continuar còmodament ―¡però amb gust de sèver!― arrossegant aquesta trista càrrega.

No saps si serà decaïment físic o una mena de cansament interior el que s’ha apoderat de tu, o les dues coses alhora...: lluites sense lluita, sense l’afany d’una autèntica millora positiva, per comunicar l’alegria i l’amor de Crist a les ànimes.

Vull recordar-te les paraules clares de l’Esperit Sant: només serà coronat el qui hagi combatut «legitime» ―de veritat, a desgrat de tot.

Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme... ¿Per què no ho faig?

Perquè ―i perdona’m la franquesa― ets un gamarús: el dimoni coneix de sobres que una de les portes de l’ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: allí carrega ara amb totes les forces: records pseudosentimentals, complex d’ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d’una hipotètica falta de llibertat...

¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora?

Em vas comentar amb posat envanit i insegur: uns pugen i uns altres baixen... I altres, ¡com jo!, estem ajaguts al camí. Em va entristir la teva indolència, i vaig afegir: dels ganduls estiren els que pugen; i, normalment, amb més força els que baixen. ¡Pensa quin desencaminament tan penós que et busques!

Ja ho va remarcar el sant bisbe d’Hipona: no avançar és retrocedir.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La inteŀligència ―iŀluminada per la fe― et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l’estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la preciositat divina de les empreses que deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s’adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com ―per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural― la teva pobra voluntat s’afebleix, aquestes petiteses s’amunteguen i s’agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la falta de mitjans; les llums de bengala d’una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Deixa’m parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar-te enrere, i et falta braó per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t’ha cridat a ser un altre Crist, «ipse Christus!» ―el mateix Crist. Has oblidat l’amonestació del Senyor a l’Apòstol: «¡En tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.