Llistat de punts

Obeir dòcilment. ―Però amb inteŀligència, amb amor i sentit de responsabilitat, que no té res a veure amb jutjar a qui governa.

Hi ha moltes maneres de sembrar desorientació... ―N’hi ha prou, per exemple, amb assenyalar l’excepció com a regla general.

¿Creus que els altres no han tingut mai vint anys? ¿Creus que no han estat mai absorbits per la família, com a menors d’edat? ¿Creus que s’han estalviat els problemes ―mínims o no tan mínims― amb què ensopegues?... No. Ells han passat per les mateixes circumstàncies que tu travesses ara, i s’han fet madurs ―amb l’ajuda de la gràcia―, trepitjant el seu jo amb perseverança generosa, cedint en el que es podia cedir, i mantenint-se lleials, sense arrogància i sense ferir ―amb serena humilitat―, quan no es podia.

Quan la teva voluntat defalleixi davant la feina habitual, recorda una vegada més aquella consideració: «L’estudi, el treball, és part essencial del meu camí. El descrèdit professional ―conseqüència de la mandra― anuŀlaria o faria impossible la meva comesa de cristià. Necessito ―és el que vol Déu― l’ascendent del prestigi professional, per atraure i ajudar els altres.»

―No ho dubtis: si deixes estar la teva tasca, ¡t’apartes ―i apartes altra gent― dels plans divins!

No es tracta de fer les teves obligacions apressadament, sinó de portar-les a terme sense pausa, al pas de Déu.

Si els cristians visquéssim realment d’acord amb la nostra fe, es produiria la més gran revolució de tots els temps... ¡L’eficàcia de la corredempció depèn també de cadascun de nosaltres! ―Medita-ho.

Et sentiràs plenament responsable quan entenguis que, de cara a Déu, només tens deures. ¡Ja s’encarrega Ell de concedir-te drets!

¡Tant de bo t’acostumis a ocupar-te cada dia dels altres, amb tanta entrega, que t’oblidis que existeixes!

Un pensament que t’ajudarà, en els moments difícils: com més augmenti la meva fidelitat, més contribuiré que altres creixin en aquesta virtut. ―¡I és tan atraient sentir-nos sostinguts els uns pels altres!

No em siguis «teòric»: han de ser les nostres vides, cada jornada, les que converteixin aquells ideals grandiosos en una realitat quotidiana, heroica i fecunda.

Efectivament, el que és vell mereix respecte i agraïment. Aprendre, sí. Tenir en compte aquelles experiències, també. Però no exagerem: cada cosa té el seu temps. ¿Que potser ens vestim amb jupó i calçons, i ens cobrim el cap amb una perruca empolsegada?

No t’enfadis: moltes vegades un comportament irresponsable denota falta de seny o de formació, més que mancança de bon esperit.

Caldrà exigir als mestres, als directors, que omplin aquestes llacunes amb el seu compliment responsable del deure.

―Caldrà que t’examinis..., si tu ocupes un d’aquests llocs.

¿Constituït en autoritat, i actues pel què diran els homes? ―¡Ranci! ―De primer, t’ha d’importar què dirà Déu; després ―força en segon terme, i de vegades mai―, hauràs de ponderar el que puguin pensar els altres. «A tothom ―diu el Senyor― que em reconegui davant els homes, jo també el reconeixeré davant el meu Pare, que està en el Cel. Però a qui em negui davant els homes, jo també el negaré davant el meu Pare, que està en el Cel.»

Tu, que ocupes un lloc de responsabilitat, en exercir la teva tasca, recorda: el que és personal, fineix amb la persona que es va fer imprescindible.

Una norma fonamental de bon govern: repartir responsabilitats, sense que això signifiqui buscar comoditat o anonimat. Hi torno, repartir responsabilitats: demanant a cadascú comptes del seu encàrrec, per poder «retre comptes» a Déu; i a les ànimes, si cal.

Quan resolguis els assumptes, procura no exagerar mai la justícia fins a oblidar-te de la caritat.

La resistència d’una cadena es mesura per l’anella més feble.

No diguis de cap dels teus subordinats: no val.

―Ets tu el qui no val: perquè no saps coŀlocar-lo en el lloc on pot fer servei.

Refusa l’ambició d’honors; contempla, en canvi, els instruments, els deures i l’eficàcia. ―Així, no ambicionaràs els càrrecs i, si arriben, te’ls miraràs en la justa mesura: càrregues en servei de les ànimes.

A l’hora del menyspreu de , de Déu és allà, a prop del seu Fill, decidida a córrer la seva mateixa sort. ―Que perdem la por de comportar-nos com a cristians responsables, quan això no és còmode en l’ambient on ens movem: Ella ens ajudarà.