Llistat de punts

No ets feliç, perquè li dones voltes a tot com si tu fossis sempre el centre: si et fa mal l’estómac, si et canses, si t’han dit això o allò...

―¿Has provat de pensar en Ell i, per Ell, en els altres?

T’ha dolgut en l’ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries...; i així, continuar còmodament ―¡però amb gust de sèver!― arrossegant aquesta trista càrrega.

Només els necis són caparruts: els molt necis, molt caparruts.

Arrencar de soca-rel l’amor propi i ficar-hi l’amor a Jesucrist: en això rau el secret de l’eficàcia i de la felicitat.

Si bé afirmes que el segueixes, d’una manera o d’una altra pretens sempre actuar «tu», segons els «teus» plans, i només amb les «teves» forces. ―Però el Senyor ha dit: «Sine me nihil!» ―sense mi, no pots fer res.

Han desconegut allò que tu anomenes el teu «dret», que jo t’he traduït com el teu «dret a la supèrbia»... ¡Pobre esperpent! ―Has sentit, perquè no et podies defensar ―era poderós l’atacant―, el dolor de cent plantofades. ―I, malgrat tot, no aprens a humiliar-te.

Ara és la teva consciència la que t’argüeix: et diu superb... i covard. ―Dona gràcies a Déu, perquè ja vas entreveient el teu «deure de la humilitat».

Estàs ple de tu, de tu, de tu... ―I no seràs eficaç fins que no t’omplis d’Ell, d’Ell, d’Ell, actuant «in nomine Domini» ―en nom i amb la força de Déu.

¿Com pretens seguir Crist, si gires només al voltant de tu mateix?

Una impacient i desordenada preocupació per pujar professionalment, pot disfressar l’amor propi sota capa «de servir les ànimes». Amb falsia ―no en trec cap lletra―, ens forgem la justificació que no hem de desaprofitar determinades conjuntures, determinades circumstàncies favorables...

Gira els ulls a Jesús: Ell és «el Camí». També durant els seus anys amagats van sorgir conjuntures i circumstàncies «molt favorables», per anticipar la seva vida pública. Amb dotze anys, per exemple, quan els doctors de la llei s’admiraven de les seves preguntes i de les seves respostes... Però Jesucrist compleix del seu Pare, i espera: ¡obeeix!

―Sense perdre aquesta santa ambició teva de portar el món sencer a Déu, quan s’insinuïn aquelles iniciatives ―ànsies potser de deserció―, recorda que també a tu et toca obeir i ocupar-te d’aquesta tasca obscura, poc brillant, mentre el Senyor no et demani una altra cosa: Ell té els seus temps i les seves senderes.

Fatus i superbs demostren ser tots el qui abusen de la seva situació de privilegi ―donada pels diners, pel llinatge, pel grau, pel càrrec, per la inteŀligència...―, amb el propòsit d’humiliar els menys afortunats.

La supèrbia, més aviat o més tard, acaba humiliant, de cara als altres, l’home «més home», que actua com un titella vanitós i sense cervell, mogut pels fils que acciona satanàs.

Per presumpció o per simple vanitat, molts sostenen un «mercat negre», per apujar artificialment els seus propis valors personals.

No et descoratgis davant els teus errors: reacciona.

―L’esterilitat no és tant conseqüència de les faltes ―sobretot, si te’n penedeixes―, com de la supèrbia.

Si has caigut, aixeca’t amb més esperança... És només l’amor propi qui no entén que l’error, quan el rectifiques, ajuda a conèixer-se i a humiliar-se.

«No servim per a res.» ―Afirmació pessimista i falsa. ―Si es vol, amb la gràcia de Déu ―requisit previ i fonamental―, es pot arribar a servir, com a bon instrument, en moltes empreses.

Em va fer pensar la frase dura, però certa, d’aquell home de Déu, en contemplar l’altivesa d’aquella criatura: «Es vesteix amb la mateixa pell del diable, la supèrbia.»

I va venir a la meva ànima, per contrast, el desig sincer de revestir-me amb la virtut que predicà Jesucrist, «quia mitis sum et humilis corde» ―soc benigne i humil de cor―; i que ha atret la mirada de la Trinitat beatíssima damunt i Mare nostra: la humilitat, el fet de saber-nos i sentir-nos no res.