Llistat de punts

Espanta, el mal que podem produir, si ens deixem arrossegar per la por o la vergonya de mostrar-nos com a cristians en la vida ordinària.

Tinguem la valentia de viure públicament i constantment d’acord amb la nostra santa fe.

«Ego palam locutus sum mundo»: Jo he predicat públicament davant de tothom, respon Jesús a Caifàs, quan s’apropa el moment de donar la seva Vida per nosaltres.

―I, amb tot, hi ha cristians que s‘avergonyeixen de manifestar «palam» ―palesament― veneració al Senyor.

Em va assaltar aquell amic: «M’han dit que estàs enamorat.» Em va ben sorprendre, i només se m’acudí preguntar-li l’origen de la notícia.

Em va confessar que m’ho llegia als ulls, que brillaven d’alegria.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu entorn: ¡trista cosa seria aquest empoquiment! Han d’obrir-se com un ventall per arribar a totes les ànimes. Cadascú ha de crear ―i d’eixamplar― un cercle d’amics, sobre el qual influeixi amb el prestigi professional, amb la conducta, amb l’amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d’aquest prestigi professional, d’aquesta conducta, d’aquesta amistat.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació veient amb quin entusiasme altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Que seguim el seu exemple.

És difícil cridar a l’orella de cadascú amb una feina silenciosa, a través del bon compliment de les nostres obligacions de ciutadans, per exigir després els nostres drets i posar-los al servei de l’Església i de la societat.

És difícil..., però és molt eficaç.

Amb la teva conducta de ciutadà cristià, mostra a la gent la diferència que hi ha entre viure tristos i viure alegres; entre sentir-se tímids i sentir-se audaços; entre actuar amb subtilesa, amb doble cara... ¡amb hipocresia!, i actuar com a homes senzills i d’una peça. ―En una paraula, entre ser mundans i ser fills de Déu.

Ja fa molts anys vaig veure amb claredat diàfana un criteri que serà sempre vàlid: l’ambient de la societat, apartat com està de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eterna de l’Evangeli: dins les entranyes mateixes de la societat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en la foscor ―«quasi lucernae lucentes in caliginoso loco».

No t’escandalitzis perquè hi hagi mals cristians, que s’agiten i no practiquen. El Senyor ―escriu l’Apòstol― «ha de pagar a cadascú segons les seves obres»: a tu, per les teves; i a mi, per les meves.

―Si tu i jo ens decidim a portar-nos bé, de moment hi haurà dos pillets menys al món.

No n’hi ha prou de ser bo: ho has de semblar. ¿Què diries d’un roser que només produís espines?