Llistat de punts

Quan li van parlar de comprometre’s personalment, la seva reacció fou raonar així: «En aquest cas, podria fer això..., hauria de fer allò altre...»

―Li van respondre: «Aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s’agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d’ànim, o bé anar-se’n. “Qui non est mecum...” ―qui no està amb mi, està contra mi.»

De la falta de generositat a la tebiesa només hi ha un pas.

Aquell conegut teu, molt inteŀligent, bon burgès, bona persona, deia: «Complir la llei, però amb mesura, sense passar-se de la ratlla, tan just com es pugui.»

I afegia: «¿Pecar?, no; però donar-se, tampoc.» Fan pena de debò aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

¡Serenitat!, ¡audàcia!

Desbarata amb aquestes virtuts la quinta columna dels tebis, dels espantats, dels traïdors.

Xipolleges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerres de... estupideses. ―I després t’espantes perquè t’assalten dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i descoratjament.

―M’has de concedir que ets poc conseqüent.

¡Com vols sortir d’aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t’hi esforces, ho fas com per rebequeria i amb disgust, gairebé desitjant que els teus pocs esforços no facin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més.

―Estàs fent la teva voluntat; no la de Déu. Mentre no canviïs, seriosament, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

―Humilia’t davant de Déu, i procura voler de veritat.

T’ho concedeixo: et comportes decorosament... Però, ¡deixa’m que et parli amb sinceritat!: amb aquest pas pesat ―reconeix-ho―, a més de no ser feliç del tot, romans molt lluny de la santedat.

Per això et pregunto: ¿de debò que et comportes decorosament?, ¿no pot ser que tinguis un concepte equivocat del decòrum?

Així, ximplejant, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vaciŀlacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Em vas comentar amb posat envanit i insegur: uns pugen i uns altres baixen... I altres, ¡com jo!, estem ajaguts al camí. Em va entristir la teva indolència, i vaig afegir: dels ganduls estiren els que pugen; i, normalment, amb més força els que baixen. ¡Pensa quin desencaminament tan penós que et busques!

Ja ho va remarcar el sant bisbe d’Hipona: no avançar és retrocedir.

¿No saps si llançar-te a parlar de Déu, de vida cristiana, de vocació... perquè no vols fer patir?... Oblides que no ets tu qui crida, sinó Ell: «Ego scio quos elegerim» ―jo sé prou els qui tinc escollits.

A més a més, em disgustaria que, darrere d’aquests falsos respectes, s’hi amagués la comoditat o la tebiesa: ¿a hores d’ara t’estimes més una pobra amistat humana que l’amistat de Déu?

No vols ni una cosa ―el mal― ni l’altra ―el bé―... I així, coix de tots dos peus, a més d’errar el camí, la teva vida acaba plena de buit.

«In medio virtus...» ―Al bell mig hi ha la virtut, diu la sàvia sentència, per apartar-nos dels extremismes. ―Però no vagis a parar a l’equivocació de convertir aquest consell en eufemisme per encobrir la teva comoditat, murrieria, tebiesa, frescor, falta d’ideals, adotzenament.

Medita aquelles paraules de l’Escriptura Santa: «¡Tant de bo fossis fred, o calent! Mes per tal com ets tebi i no fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la meva boca.»