Llistat de punts

Espanta, el mal que podem produir, si ens deixem arrossegar per la por o la vergonya de mostrar-nos com a cristians en la vida ordinària.

Semblava plenament determinat...; però, en agafar la ploma per trencar amb la seva promesa, va poder més la indecisió i li faltà valentia: molt humà i comprensible, comentaven altres. Pel que es veu, segons alguns, els amors terrenals no hi són entre aquelles coses que s’han de deixar per seguir plenament Jesucrist, quan Ell ho demana.

Tinguem la valentia de viure públicament i constantment d’acord amb la nostra santa fe.

Un deure de cada cristià és portar la pau i la felicitat pels diversos ambients de la terra, en una croada de fermesa i d’alegria, que remogui fins els cors mustis i podrits, i els enlairi cap a Ell.

Si talles de soca-rel qualsevol senyal d’enveja, i si et complaus sincerament amb els èxits dels altres, no perdràs l’alegria.

Em va assaltar aquell amic: «M’han dit que estàs enamorat.» Em va ben sorprendre, i només se m’acudí preguntar-li l’origen de la notícia.

Em va confessar que m’ho llegia als ulls, que brillaven d’alegria.

¡Com devia ser la mirada alegre de Jesús!: la mateixa que brillava als ulls de , que no pot contenir la joia ―«Magnificat anima mea Dominum!»― i la seva ànima glorifica el Senyor, des que el duu dins seu i al seu costat.

¡Oh, Mare!: que sigui la nostra, com la teva, l’alegria d’estar amb Ell i de tenir-lo.

No sigueu ànimes de via estreta, homes o dones menors d’edat, curts de vista, incapaços d’abastar el nostre horitzó sobrenatural cristià de fills de Déu. ¡Déu i audàcia!

Audàcia no és imprudència, ni gosadia irreflexiva, ni simple atreviment.

L’audàcia és fortalesa, virtut cardinal, necessària per a la vida de l’ànima.

Et vas decidir, més per reflexió que no pas per foc i entusiasme. Per més que desitjaves tenir-lo, no hi hagué lloc per al sentiment: et vas entregar, quan et vas convèncer que Déu ho volia.

I, des d’aquell instant, no has tornat a «sentir» cap dubte seriós; sí, en canvi, una alegria tranquiŀla, serena, que de vegades es desborda. Així paga Déu les audàcies de l’Amor.

He llegit un proverbi molt popular en alguns països: «El món és de Déu, però Déu el lloga als valents», i m’ha fet reflexionar.

―¿Què esperes?

No soc l’apòstol que hauria de ser. Soc... el tímid.

―¿No estaràs empoquit, perquè el teu amor és curt? ―¡Reacciona!

Els problemes que abans t’aclaparaven ―et semblaven serralades altíssimes― han desaparegut completament, s’han resolt de la manera divina, com quan el Senyor manà els vents i les aigües que es calmessin.

―¡I pensar que encara dubtaves!

«¡No ajudeu tant l’Esperit Sant!», em deia un amic, de broma, però amb molta por.

―Vaig respondre: penso que «l’ajudem» poc.

Quan veig tantes covardies, tantes falses prudències..., en ells i en elles, cremo en desigs de preguntar-los: i doncs, ¿la fe i la confiança són per predicar-les, no per practicar-les?

Et trobes en una actitud que et sembla bastant estranya: per una banda, empetitit, quan mires cap endins; i, per una altra, segur, animat, quan mires cap amunt.

―No t’hi amoïnis: és el senyal que et vas coneixent millor i, ¡això sí que importa!, que el vas coneixent millor a Ell.

¿Ho has vist? ―¡Amb Ell, has pogut! ¿De què et sorprens?

―Te n’has de convèncer: no hi ha motiu per meravellar-se. Confiant en Déu ―¡confiant-hi de debò!―, les coses són fàcils. I, a més, sobrepassant sempre el límit del que s’havia imaginat.

¿Vols viure l’audàcia santa, per aconseguir que Déu actuï a través teu? ―Recorre a Maria, i Ella t’acompanyarà pel camí de la humilitat, de manera que, davant dels impossibles per a la ment humana, sàpigues respondre amb un «fiat!» ―¡que es faci!―, que uneixi la terra amb el Cel.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La inteŀligència ―iŀluminada per la fe― et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l’estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la preciositat divina de les empreses que deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s’adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com ―per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural― la teva pobra voluntat s’afebleix, aquestes petiteses s’amunteguen i s’agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la falta de mitjans; les llums de bengala d’una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Deixa’m parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar-te enrere, i et falta braó per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t’ha cridat a ser un altre Crist, «ipse Christus!» ―el mateix Crist. Has oblidat l’amonestació del Senyor a l’Apòstol: «¡En tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació veient amb quin entusiasme altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Que seguim el seu exemple.

¡Que no actuïn els lleials!, volen els deslleials.

¿Que si has de mantenir-te silenciós i inactiu?... ―Davant l’agressió injusta a la llei justa, ¡no!

La santa puresa: ¡humilitat de la carn! Senyor ―li demanaves―, set baldes per al meu cor. I et vaig aconsellar que li demanessis set baldes per al cor i, també, vuitanta anys de gravetat per a la teva joventut...

A més a més, vigila..., perquè abans s’apaga una espurna que un incendi; fuig..., perquè aquí és una vil covardia ser «valent»; no vagis amb els ulls escampats... perquè això no indica ànim despert, sinó insídia de satanàs.

Però tota aquesta diligència humana, amb la mortificació, el cilici, la deixuplina i el dejuni, ¡que poc que valen, sense Tu, Déu meu!

Aquesta ha de ser la teva actitud davant la difamació. Per començar, perdona: a tothom, des del primer instant i de cor. ―Després, estima: que no se t’escapi ni una falta de caritat: ¡respon sempre amb amor!

―Tanmateix, si s’ataca , l’Església, defensa-la coratjosament; amb calma, però amb fermesa i amb enteresa plena de força, impedeix que taquin, o que destorbin, el camí per on han d’anar les ànimes, que volen perdonar i respondre amb caritat, quan sofreixen injúries personals.