Llistat de punts

No podem ser sectaris, em deien amb aire d’equanimitat, davant la fermesa de la doctrina de l’Església.

Després, quan els vaig fer veure que el qui té no és sectari, van comprendre la seva equivocació.

Quan et llancis a l’apostolat, t’has de convèncer que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: és inseparable de l’autèntica alegria.

D’acord, dius la veritat «gairebé» sencera... Doncs no ets veraç.

Et queixes..., i continuo amb intransigència santa: et queixes..., perquè aquesta vegada t’he posat el dit a la llaga.

Has entès en què consisteix la sinceritat quan m’escrius: «Miro d’acostumar-me a dir les coses pel seu nom i, sobretot, a no cercar denominacions per a allò que no existeix.»

Pensa-ho bé: ser transparent consisteix més a no tapar que a voler fer veure... Es tracta de permetre que es distingeixin els objectes que hi ha al fons d’un vas, i no pas d’esforçar-se per fer visible l’aire.

Que actuem sempre de tal manera, en la presència de Déu, que no hàgim d’ocultar res als homes.

Feies la teva oració davant un Santcrist, i vas prendre aquesta decisió: val més patir per la veritat, que no que la veritat hagi de patir per mi.

¡Moltes vegades la veritat és tan inversemblant!... sobretot, perquè sempre exigeix coherència de vida.

Si et molesta que et diguin la veritat, llavors... ¿com és que preguntes?

―¿Que potser pretens que et responguin amb la teva veritat, per justificar els teus descamins?

Afirmes que tens molt de respecte a la veritat... ¿Per això t’hi poses sempre a tan «respectuosa» distància?

No et comportis com un gamarús: no és mai fanatisme voler conèixer cada dia millor, i estimar més, i defensar amb una seguretat més gran la veritat que has de conèixer, estimar i defensar.

En canvi, cauen en el sectarisme ―ho dic sense por― els qui s’oposen a aquesta lògica conducta, en nom d’una falsa llibertat.

Aquesta tirada teva ―obertura, en dius― per admetre fàcilment qualsevol afirmació, que vagi contra aquella persona, sense escoltar-la, no és precisament justícia..., ni molt menys caritat.

La calúmnia a vegades fa mal als qui la pateixen... Però veritablement deshonra els qui la llancen i difonen..., i després porten aquest pes al fons de l’ànima.

¿Per què tants murmuradors?, et preguntes adolorit... ―Uns, per error, per fanatisme o per malícia. ―Però, la majoria, repeteixen la bola per inèrcia, per superficialitat, per ignorància.

Per això, torno a insistir: quan no puguis lloar, i no calgui parlar, ¡calla!

Quan la víctima calumniada pateix en silenci, «els botxins» s’acarnissen amb la seva valenta covardia.

Desconfia d’aquelles afirmacions rotundes, si els qui les propugnen no han intentat, o no han volgut, parlar amb l’interessat.

Hi ha moltes maneres de fer una enquesta. Amb una mica de malícia, escoltant les murmuracions, es recullen deu volums en quart contra qualsevol persona noble o entitat digna. ―I més, si aquesta persona o entitat treballa amb eficàcia. ―I molt més encara, si aquesta eficàcia és apostòlica...

Trista comesa la dels organitzadors, però més trista encara la posició dels qui es presten a fer d’altaveus d’aquestes iniqües i superficials afirmacions.

Aquells ―ho deia amb pena― no tenen inteŀligència de Crist, sinó careta de Crist... Per això estan mancats de criteri cristià, no arriben a la veritat, i no donen fruit.

No podem oblidar, els fills de Déu, que el Mestre va anunciar: «El qui a vosaltres escolta, a mi m’escolta...» ―Per això... hem d’intentar ser Crist; mai una caricatura d’Ell.

En aquest cas, com en tants altres, els homes es belluguen ―tots creuen que tenen raó―..., i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, encara que contradiguin les teves «fonamentals raons».

És una experiència penosa observar com alguns, menys preocupats d’aprendre, d’entrar en possessió dels tresors adquirits per la ciència, es dediquen a construir-la al seu gust, amb procediments més o menys arbitraris.

Però aquesta comprovació t’ha de fer redoblar l’afany per aprofundir en la veritat.

Més còmode que investigar és escriure contra els qui investiguen, o contra els qui aporten nous descobriments a la ciència i a la tècnica. ―Però no hem de tolerar que, de més a més, aquests «crítics» pretenguin erigir-se en senyors absoluts del saber i de l’opinió dels ignorants.

«No està clar, no està clar», oposava davant l’afirmació segura dels altres... I la que estava clara era la seva ignorància.

Et molesta ferir, crear divisions, demostrar intoleràncies..., i vas transigint en posicions i punts ―¡no són greus, m’assegures!―, que impliquen conseqüències nefastes per a tants.

Perdona la meva sinceritat: amb aquesta manera d’actuar, caus en la intolerància ―que tant et molesta― més nècia i perjudicial: la d’impedir que la veritat sigui proclamada.

Déu, per la seva justícia i per la seva misericòrdia ―infinites i perfectes―, tracta amb el mateix amor, i de manera desigual, els fills desiguals.

Per això, igualtat no vol dir mesurar tothom amb el mateix regle.