Llistat de punts

Més aconsegueix el qui importuna més de prop... Per això, acosta’t a Déu: esforça’t a ser sant.

M’agrada comparar la vida interior a una vestimenta, al vestit de noces de què parla l’Evangeli. El teixit es compon de cadascun dels hàbits o pràctiques de pietat que, com fibres, fan consistent així, igual com un vestit amb un esquinç es menysprea, encara que la resta estigui en bones condicions, si fas oració, si treballes..., però no ets penitent ―o a l’inrevés―, la teva vida interior no és ―per dir-ho així― íntegra.

¡A veure quan t’assabentes que el teu únic camí possible és buscar de debò la santedat!

Decideix-te ―no t’ofenguis― a prendre’t Déu seriosament. Aquesta lleugeresa teva, si no la combats, pot acabar en una trista burla blasfema.

A vegades deixes que salti el teu mal caràcter, que brolla, més d’un cop, amb una duresa desassenyada. D’altres, no t’ocupes de guarnir el cor i el cap, perquè siguin estatge agradós per a sempre, t’acabes situant prou lluny de Jesús, a qui coneixes poc...

―Així, no tindràs mai vida interior.

«Iesus Christus, perfectus Deus, perfectus Homo» ―Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home.

Són molts els cristians que segueixen Crist, bocabadats davant la seva divinitat, però que l’obliden com a Home..., i fracassen en l’exercici de les virtuts sobrenaturals ―malgrat tota la baluerna externa de pietat―, perquè no fan res per adquirir les virtuts humanes.

Remei per a tot: ¡santedat personal! ―Per això, els sants han estat plens de pau, de fortalesa, de joia, de seguretat...

Fins ara no havies entès el missatge que els cristians portem als altres homes: l’amagada meravella de la vida interior.

¡Quin món nou els estàs posant al davant!

¡Quantes coses noves has descobert! ―Ara bé, de vegades ets un ingenu, i et penses que ho has vist tot, que ja t’ho saps tot... Després, toques amb les mans la riquesa única i insondable dels tresors del Senyor, que sempre et mostrarà «coses noves», si tu respons amb amor i delicadesa: i llavors comprens que ets al començament del camí, perquè la santedat consisteix en la identificació amb Déu, amb aquest Déu nostre, que és infinit, inesgotable.

Amb l’Amor, més que amb l’estudi, s’arriben a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d’estudiar, has d’acceptar la malaltia, has de ser sobri... ¡estimant!

Per al teu examen diari: ¿He deixat passar alguna hora, sense parlar amb el meu Pare Déu?... ¿He conversat amb Ell, amb amor de fill? ―¡Pots!

No ens vulguem enganyar... ―Déu no és una ombra, un ésser llunyà, que ens crea i en acabat ens abandona; no és un amo que se’n va i ja no torna. Encara que no el percebem amb els nostres sentits, la seva existència és molt més vertadera que la de totes les realitats que toquem i veiem. Déu és aquí, amb nosaltres, present, vivent: ens veu, ens sent, ens dirigeix, i contempla les nostres accions més petites, les nostres intencions més amagades.

Ho creiem, això.., però ¡vivim com si Déu no existís! Perquè no tenim per a Ell ni un pensament, ni una paraula; perquè no l’obeïm, ni intentem dominar les nostres passions; perquè no li expressem amor, ni el desagreugem...

―¿Continuarem vivint amb una fe morta?

Si tinguessis presència de Déu, quantes actuacions «irremeiables» remeiaries.

¡Sortoses aquelles ànimes benaurades que, quan senten a parlar de Jesús ―i Ell ens parla constantment―, el reconeixen tot d’una com el Camí, i !

―Prou et consta que, quan no participem d’aquesta felicitat, és perquè ens ha faltat la determinació de seguir-lo.

Un cop més has sentit Crist molt a prop. ―I un cop més has entès que tot ho has de fer per Ell.

Acosta’t més al Senyor..., ¡més! ―Fins que es converteixi en el teu Amic, el teu Confident, el teu Guia.

Cada dia et notes més ficat en Déu..., em dius. ―Llavors, cada dia estaràs més a prop dels teus germans.

Si fins ara, abans de trobar-lo, volies córrer en la teva vida amb els ulls oberts, per assabentar-te de tot; des d’aquest moment..., ¡a córrer amb la mirada neta!, per veure amb Ell el que veritablement t’interessa.

Quan hi ha vida interior, amb l’espontaneïtat amb què la sang arriba a la ferida, així es recorre a Déu davant qualsevol contrarietat.

«Això és el meu Cos...», i Jesús es va immolar, amagant-se sota les espècies de pa. Ara és allí, amb i la seva Sang, amb l‘Ànima i la Divinitat: igual que el dia que Tomàs va ficar els dits dins les seves Llagues glorioses.

Amb tot, en tantes ocasions, tu passes de llarg, sense fer ni senyal d’una breu salutació de simple cortesia, com fas amb qualsevol persona coneguda amb qui et creues.

―¡Tens força menys fe que Tomàs!

Si, per alliberar-te, haguessin empresonat un íntim amic teu, ¿no procuraries anar a visitar-lo, a xerrar una estona amb ell, a portar-li obsequis, caliu d’amistat, consol?... I, ¿si aquesta xerrada amb l’empresonat fos per salvar-te a tu d’un mal i aportar-te un bé..., l’abandonaries? I, ¿si, en lloc d’un amic, fos el teu pare mateix o el teu germà?

―¡I doncs!

¡Jesús s’ha quedat a l’Hòstia santa per nosaltres!: per estar-se al nostre costat, per sostenir-nos, per guiar-nos. ―I amor únicament amb amor es paga.

―¿Com podem no anar al Sagrari, cada dia, ni que sigui només uns minuts, per portar-li la nostra salutació i el nostre amor de fills i de germans?

¿No has vist l’escena? ―Un sergent qualsevol o un oficialet amb poc comandament...; per davant, s’acosta un recluta ben plantat, d’incomparables millors condicions que els oficials, i no manca ni el salut ni la resposta.

Medita sobre el contrast. ―Des del Sagrari d’aquella església, Crist ―perfecte Déu, perfecte Home―, que ha mort per tu a , i que et dona tots els béns que necessites..., se t’acosta. I tu, passes sense fixar-t’hi.

Vas començar amb la teva visita diària... ―No m’estranya que em diguis: començo a estimar amb bogeria la llum del Sagrari.

Que no falti cada dia un «Jesús, t’estimo» i una comunió espiritual ―si més no―, com a desgreuge per totes les profanacions i sacrilegis, que pateix Ell per estar amb nosaltres.