Llistat de punts

L’entrega és el primer pas d’una cursa de sacrifici, d’alegria, d’amor, d’unió amb Déu. ―I així, tota la vida s’omple d’una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana només hi veu negació, sofriment, dolor.

Per a tu, que no acabes d’arrencar, considera el que m’escrivia un germà teu: «Costa, però un cop presa la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!»

Aquests dies ―em comentaves― han transcorregut més feliços que mai. ―I et vaig respondre sense vaciŀlar: perquè «has viscut» una mica més entregat que normalment.

La crida del Senyor ―la vocació― es presenta sempre així: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.»

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que és el sacrifici ―«gaudium cum pace», alegria i pau―, si la renúncia és completa!

Com més generós siguis, per Déu, seràs més feliç.

¡T’has rejovenit! Efectivament, t’adones que el tracte amb Déu t’ha retornat en poc temps a l’època senzilla i feliç de la joventut, fins i tot a la seguretat i el goig ―sense criaturades― de la infància espiritual... Mires al teu voltant, i comproves que als altres els passa el mateix: transcorren els anys des de la seva trobada amb el Senyor i, amb la maduresa, s’enrobusteixen una joventut i una alegria indelebles; no és que estiguin joves: ¡són joves i alegres!

Aquesta realitat de la vida interior atrau, confirma i subjuga les ànimes. Agraeix-li-ho diàriament «ad Deum qui laetificat iuventutem» ―al Déu que omple de joia la teva joventut.

La gràcia de Déu no et falta pas. Per tant, si hi correspons, has d’estar segur.

El triomf depèn de tu: la teva fortalesa i la teva empenta ―unides a la gràcia― són una raó més que suficient per donar-te l’optimisme de qui té segura la victòria.

Potser ahir eres una d’aquelles persones amargades en les seves iŀlusions, defraudades en les seves ambicions humanes. Avui, des que Ell es va ficar a la teva vida ―¡gràcies, Déu meu!―, rius i cantes, i portes el somriure, l’Amor i la felicitat pertot arreu on vas.

Dona gràcies a Déu perquè estàs content, amb una alegria fonda que no sap ser sorollosa.

Amb Déu, pensava, cada jornada em sembla més atractiva. Vaig vivint a «bocinets». Un dia considero magnífic un detall; un altre, descobreixo un panorama que abans no havia advertit... A aquest pas, no sé què passarà amb el temps.

Després, he notat que Ell m’assegurava: doncs cada dia serà més gran el teu contentament, perquè aprofundiràs més i més en l’aventura divina, en l’«embolic» tan gran on t’he ficat. I comprovaràs que Jo no et deixo.

L’alegria és una conseqüència de l’entrega. Es confirma en cada volta a la sínia.

¡Quina alegria immutable et produeix el fet d’haver-te lliurat a Déu!... ¡I quina inquietud, i quins afanys has de tenir perquè tothom participi en la teva alegria!