Llistat de punts

Quan et parlo d’«apostolat d’amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

En l’apostolat d’amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei..., i la santa intransigència en la doctrina.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu entorn: ¡trista cosa seria aquest empoquiment! Han d’obrir-se com un ventall per arribar a totes les ànimes. Cadascú ha de crear ―i d’eixamplar― un cercle d’amics, sobre el qual influeixi amb el prestigi professional, amb la conducta, amb l’amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d’aquest prestigi professional, d’aquesta conducta, d’aquesta amistat.

T’entenc perfectament quan m’escrius sobre el teu apostolat: «Ara faré tres hores d’oració amb un bombardeig perquè “caigui” una altra posició, que és a l’altra banda de la taula de la biblioteca..., i vostè ja el va conèixer quan va venir per aquí.»

Recordo la teva alegria, mentre em senties dir que entre l’oració i el treball no hi ha d’haver solució de continuïtat.

Aquell «stultorum infinitus est numerus» ―és infinit el nombre dels necis―, que es llegeix a l’Escriptura, sembla que creix cada dia. ―En les ocupacions més diverses, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs ―i fins i tot les «virtuts»―, ¡quants descuits i quanta falta de sindèresi hauràs de suportar!

Però no m’explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i t’ho miris indiferent: molt baixa és la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions ―¡i no tens més remei que aguantar-les!― per motius humans...

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat ―¡santificat!―, et fas com ells ―neci―, o n’ets còmplice.

Has entès el sentit de l’amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d’un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d’aplegar novament, ocupant-te de servir a cada un.

No pots ser un element passiu solament. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l’exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l’ascendent que dona la intimitat.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t’han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t’han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t’han indicat el camí més fàcil, encara que a ells els hagi costat tanta feina i patiments descobrir-lo... Ara, et toca a tu fer el mateix, amb aquest, amb aquell, ¡amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquestes persones, per a qui ets antipàtic, deixaran d’opinar així, quan s’adonin que «de debò» les estimes. És de tu, que depèn.

Amb la teva amistat i la teva doctrina ―em corregeixo: amb la caritat i amb el missatge de Crist―, mouràs molts no catòlics a coŀlaborar seriosament, per fer el bé a tots els homes.

Creu-me, l’apostolat, la catequesi, ordinàriament, ha de ser capiŀlar: d’un en un. Cada creient amb el seu company immediat.

Als fills de Déu ens importen totes les ànimes, perquè ens importa cada ànima.