Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que es farà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes ―no saben quines― que amb Crist contribueixen a fer-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles...: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Així pensaves tu, fins que van venir a «despertar-te».

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vaciŀlen tant a correspondre amb el millor que tenen: la vida, la família, les iŀlusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se’ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n’hi ha prou. Cada dia, has d’ajudar els qui t’envolten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

¡Quina meravella convertir infidels, guanyar ànimes!...

―Doncs tant, i encara més grat a Déu, és evitar que es perdin.

¡Quina alegria immutable et produeix el fet d’haver-te lliurat a Déu!... ¡I quina inquietud, i quins afanys has de tenir perquè tothom participi en la teva alegria!

Comprenc l’alegria sobrenatural i humana d’aquell, que tenia la fortuna de ser una avantguarda en la sembra divina.

«És magnífic sentir-se únic, per remoure tota una ciutat i la rodalia», es repetia molt convençut.

―No t’esperis a comptar amb més mitjans, o que vingui més gent: les ànimes et necessiten avui, ara.

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d’aquell continent. ―Se’t van encendre de llum els ulls, se’t va omplir d’impaciència l’ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em vas dir: ¿Serà possible que, a l’altre costat d’aquest mar, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et vas donar la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d’instruments dòcils.

¡Quina compassió que t’inspiren!... Voldries dir-los a crits que perden el temps... ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu ―miserable― has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

―Prega, mortifica’t, i després ―¡en tens obligació!― desperta’ls d’un en un, i explica’ls ―també d’un en un― que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t’has anat enxiquint... I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si et continues empetitint l’horitzó.

―¡Cada vegada has d’eixamplar més el cor, amb fam d’apostolat!: de cent ànimes, ens interessen totes cent.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu entorn: ¡trista cosa seria aquest empoquiment! Han d’obrir-se com un ventall per arribar a totes les ànimes. Cadascú ha de crear ―i d’eixamplar― un cercle d’amics, sobre el qual influeixi amb el prestigi professional, amb la conducta, amb l’amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d’aquest prestigi professional, d’aquesta conducta, d’aquesta amistat.

Has de ser una brasa encesa, que porti foc a tot arreu. I, allà on l’ambient sigui incapaç de cremar, has d’augmentar-hi la temperatura espiritual.

―Si no, perds el temps miserablement, i el fas perdre als qui t’envolten.

Quan hi ha zel per les ànimes, sempre es troba gent bona, sempre es descobreix terreny adobat. ¡No hi ha disculpa!

Has tingut una conversa amb aquest, amb aquell, amb el de més enllà, perquè et consumeix el zel per les ànimes.

Aquell va agafar por; l’altre va consultar un «prudent», que l’ha orientat malament... ―Persevera: que no puguin després excusar-se afirmant «quia nemo nos conduxit» ―no ens ha cridat ningú.

Déu ens vol, als seus fills, com a forces d’ofensiva. ―No podem estar-nos a l’expectativa: el que ens toca és lluitar, allà on ens trobem, com un exèrcit en ordre de batalla.

No et falta el tracte agradable de conversador inteŀligent... Però també ets molt apàtic. ―«Si no em busquen...», t’excuses.

―Si no canvies ―puntualitzo― i no vas a trobar els qui t’esperen, no podràs ser mai un apòstol eficaç.

La gent d’aquella terra ―tan apartada de Déu, tan desorientada― t’ha recordat les paraules del Mestre: «Van com ovelles sense pastor.»

―I has sentit que a tu també se t’omplen les entranyes de compassió...: decideix-te, del lloc que ocupes estant, a donar la vida en holocaust per tothom.

Una salutació vibrant d’un germà et va recordar, en aquell ambient viatger, que els camins honestos del món estan oberts per a Crist: només falta que ens llancem a recórrer-los, amb esperit de conquesta.

Sí, Déu ha creat el món per als seus fills, perquè l’habitin i el santifiquin: ¿què esperes?

Comporta’t com si depengués de tu, només de tu, l’ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d’alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

―No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil ―que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa―, te’n desentens, fuges d’estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s’oposa a les teves iŀlusions apostòliques, que no t’entendran...

―¿Com vols que t’escoltin si, a part d’estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no hi parles?...

―¡Quantes sorpreses t’enduràs el dia que et decideixis a tractar-ne un, un altre, i un altre! A més a més, si no canvies, amb raó podran exclamar, assenyalant-te amb el dit: «Hominem non habeo!» ―¡no tinc qui m’ajudi!