Llistat de punts

Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta.

Tu, que sempre havies somiat en grans aventures, t’has compromès en una empresa estupenda..., que et mena a la santedat.

Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d’apostolat.

Persones de nacions diverses, de races variades, d’ambients i professions molt diferents... Quan els parles de Déu, palpes el valor humà i sobrenatural de la teva vocació d’apòstol. És com si revisquessis, en la seva realitat total, el miracle de la primera predicació dels deixebles del Senyor: frases dites en llengua estranya, que mostren un camí nou, han estat sentides en el fons del cor de cadascú, en la seva pròpia llengua. I pel teu cap passa, prenent nova vida, l’escena de com «parts, medes i elamites...» s’han acostat feliços a Déu.

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «Vine i segueix-me.»

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta feina, s’ajusta com el guant a la mà la consideració que ben pobra era la ciència humana d’aquells primers; i, tanmateix, ¡com van remoure els qui se’ls escoltaven!

―No m’ho oblidis: la tasca la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.

¿Se t’escandalitzen perquè parles d’entrega als qui mai no havien pensat en aquest problema?... ―Bé, ¿i què?: si tu tens vocació d’apòstol d’apòstols.

Endinsa’t cada dia en la fondària apostòlica de la teva vocació cristiana. ―Ell va alçar fa vint segles ―perquè tu i jo ho proclamem a l’oïda dels homes― una bandera d’allistament, obert a tots els qui tenen un cor sincer i capacitat d’estimar... ¡Quines crides més clares vols que l’«ignem veni mittere in terram» ―he vingut a portar foc a la terra, i la consideració d’aquests dos mil cinc-cents milions d’ànimes que encara no coneixen Crist!¹

La teva feina d’apòstol és gran i bonica. Ets al punt de confluència de la gràcia amb la llibertat de les ànimes; i assisteixes al moment solemníssim de la vida d’alguns homes: la seva trobada amb Crist.

Te n’has de convèncer: necessites formar-te bé, de cara a aquesta allau de gent que ens caurà al damunt, amb la pregunta precisa i exigent: ―«Bé, ¿què s’ha de fer?»

La teva vocació ―crida de Déu― és de dirigir, d’arrossegar, de servir, de ser cabdill. Si tu, per falsa o per mal entesa humilitat, t’aïlles, tancant-te en el teu racó, faltes al teu deure d’instrument diví.

El Senyor ha tingut aquesta finesa d’Amor amb nosaltres: permetre’ns que li conquerim la terra.

Ell ―¡tan humil sempre!― va voler limitar-se a fer-ho possible... A nosaltres ens ha concedit la part més factible i grata: la de l’acció i la del triomf.

Tu, que vius enmig del món, que ets un ciutadà més, en contacte amb homes que diuen que són bons o que són dolents...; tu, has de sentir el desig constant de donar a la gent l’alegria de què gaudeixes, per ser cristià.

Sal de la terra. ―Nostre Senyor va dir que els seus deixebles ―també tu i jo― són sal de la terra: per immunitzar, per evitar la corrupció, per donar gust al món.

―Però també va afegir «quod si sal evanuerit...» ―que si la sal perd el gust, serà llençada i trepitjada per la gent...

―Ara, davant moltes situacions que lamentem, ¿t’expliques el que no t’explicaves?

L’apòstol no ha de limitar-se al nivell d’una criatura mediocre. Déu el crida perquè actuï com a portador d’humanitat i transmissor d’una novetat eterna. ―Per això, l’apòstol necessita ser una ànima llargament, pacientment, heroicament formada.